Diumenge XIV. 14 de setembre 2014 Exaltació de la Creu
Idea central: MIRAR AMB FE EL CRUCIFICAT
Toquem amb els peus a terra: La festa que avui celebrem els cristians és incomprensible i fins i tot absurda per a qui desconeix el significat de la fe cristiana en el Crucificat. Quin sentit pot tenir celebrar una festa que se'n diu "Exaltació de la Creu" en una societat que cerca apassionadament el "confort" la comoditat i el màxim de benestar?
Si no aprofundim, el significat d’aquesta festa no la pot entendre la nostra cultura actual. Com és possible seguir encara avui exaltant la creu? Exaltar una creu no és una manera morbosa de viure exaltant el dolor i de cercar el sofriment? Hem de continuar alimentant un cristianisme centrat en l'agonia del Calvari i les nafres del Crucificat?
Els cristians hem de saber explicar el significat de la creu. De la creu que hi ha en totes les nostres esglésies i parròquies, i la creu que hi hauria d’haver en qualsevol casa cristiana. Si no el sabem explicar, és normal que molts avui hagin suprimit la creu de les seves cases, o del coll com a distintiu de ser dels de Jesús, com si fos un reducte d’una cultura passada.
Per un cristià la creu ni molt manco ha passat de moda. No ha passat de moda si aprofundim el seu significat.
Quan els cristians mirem el Crucificat no enaltim el dolor, la tortura i la mort, sinó l'amor, la proximitat i la solidaritat de Déu que ha volgut compartir la nostra vida i la nostra mort fins a l'extrem.
Tenint la creu ben alt a qualsevol església o casa, no afirmant que sigui el sofriment el que salva sinó l'amor de Déu que se solidaritza amb la història dolorosa de l'ésser humà. No és la sang la que, en realitat, neteja el nostre pecat sinó l'amor insondable de Déu que ens acull com a fills. La crucifixió és l'esdeveniment en el que millor se'ns revela el seu amor.
Descobrir la grandesa de la Creu no és atribuir no sé quin misteriós poder o virtut al dolor, sinó confessar la força salvadora de l'amor de Déu quan, encarnat en Jesús, surt a reconciliar el món amb ell. La creu no és signe de dolor, és signe d’amor. D’un amor incondicional que no és possible practicar sense entrega, sense patiment, sense dolor. A la creu no s’hi ressalta el dolor, s’hi ressalta l’amor.
En aquests braços estesos que ja no poden abraçar els infants i en aquestes mans que ja no poden acaronar els leprosos ni beneir els malalts, els cristians "contemplem" Déu amb els braços oberts per acollir, abraçar i sostenir les nostres pobres vides, trencades per tants de sofriments.
En aquest rostre apagat per la mort, en aquests ulls que ja no poden mirar amb tendresa les prostitutes, en aquella boca que ja no pot cridar la seva indignació per les víctimes de tants abusos i injustícies, en aquests llavis que no poden pronunciar el seu perdó als pecadors, Déu ens està revelant com en cap altre gest el seu amor insondable a la Humanitat.
Per açò, ser fidel al Crucificat no és cercar creus i sofriments, sinó viure com ell en una actitud d'entrega i de solidaritat acceptant si és necessari la crucifixió i els mals que ens poden arribar com a conseqüència.
A una vida "crucificada", viscuda amb el mateix esperit d'amor amb què va viure Jesús, només li espera resurrecció.
Sols hi pot haver esperança, resurrecció a una família, a una societat on l’amor predomina.
Però... perquè predomini l’amor, no és cert que els pares s’han d’entregar, s’han de sacrificar...? No és cert que els responsables d’una societat han de ser uns autèntics servidors?
Una empresa, un país, que sols sospira l’èxit sense l’entrega, en aquesta societat si que no hi ha esperança. En aquesta societat sols es pot esperar la seva desaparició.
Mantinguem l’esperança a les famílies i a la societat educant a favor de l’amor i de l’entrega. A favor de la Creu que salva.