Diumenge VII/A 23 febrer 2014
Les nostres relacions son viscudes sempre o amb els més pròxims o amb d’altres més distants, i per diverses raons.
En el cercle més proper hi ha aquells que consideram els més amics: familiars, companys de feina, persones amb qui compartim opcions, idees, llengua...
En el cercle més distant hi ha aquells que veiem poc, que tractam poc i que, per açò, no tenim un tracte constant i íntim.
Amb alguns, però, no és que no hi tenim relació, més bé els esquivam, els ignoram o fins i tot parlam d’ells amb ràbia, odi... Entre aquests hi ha els adversaris, els enemics, els rivals, els qui ens molesten, els qui ni els volem veure.
Estimar els més propers, no ens costa gens. Fins i tot ens surt espontàniament. Mirar amb bons ulls els qui són distants, tampoc ens costa massa. No hi tenim res contra ells. Res hem viscut amb ells que ens hagi ferit personalment el cor.
Però tot i que estimar els més propers no ens costa gens, i mirar amb bons ulls als més distants, tampoc, l’evangeli avui ens diu clarament: “Ja sabeu que se us va dir: Estima els altres, però no els enemics. Idò, jo us dic: Estimau els enemics, resau per aquells que us persegueixen... Perquè si estimau només els qui us estimen ¿quina recompensa mereixeu? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare del Cel” (Mt 5). I, a més, el llibre del Levític, llibre de l’Antic Testament, ja havia deixat escrit: “Sigueu sants, perquè jo el Senyor, el vostre Déu, som sant. No guardis malícia als teus germans”.
Avui que molts tenen tant clar els límits que marquen les fronteres i les defensen, Jesús ens manifesta clrament que “l’amor ha de travessar tota frontera fins arribar als enemics, és a dir, als qui ens fan nosa, als qui ens fan mal, als qui ens compliquen la vida”. Els cristians no som cridats al baptisme per excloure ningú sinó per incloure tothom. Jesús ens demana massa? Certament la crida a estimar fins i tot els enemics ens inquieta. I és que:
- - Abans de fer cridar i fer baralla, haurem de pensar el que hem de dir i fer!
- - Abans de posar fronteres per a defensar-nos dels més pobres del món, haurem d’organitzar-nos per a crear solidaritat entre persones i països.
- - Abans d’arribar a actes i actituds violentes, haurem d’espavilar-nos i fer diàleg a favor del consens.
Estimar els que ens estimen ja ens va bé, però ens inquieta profundament pensar que hem d’educar-nos i ben organitzar-nos per estimar els enemics.
No obstant això, Jesús els va estimar. Res ens demana que no hagi fet ell primer. "Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen".
El seu llenguatge ens resulta escandalós i sorprenent, però totalment coherent amb la seva experiència de Déu. El Pare Déu no és violent: estima fins i tot els seus enemics, no cerca la destrucció de ningú. La seva grandesa no consisteix en venjar-se sinó en estimar incondicionalment a tothom. Qui se senti fill d'aquest Déu, no introduirà al món odi ni destrucció de ningú.
L'amor a l'enemic no és un ensenyament secundari de Jesús, adreçat a persones cridades a una perfecció heroica. La seva crida vol introduir en la història una actitud nova davant l'enemic perquè vol eliminar al món l'odi i la violència destructora. Qui s'assembli a Déu no alimentarà l'odi contra ningú, cercarà el bé de tots fins i tot dels seus enemics.
Quan Jesús parla de l'amor a l'enemic, no està demanant que alimentem en nosaltres sentiments d'afecte, simpatia o estimació cap a qui ens fa mal. Estimar l'enemic vol dir, primer de tot, no fer-li ni desitjar-li mal. No hem d'estranyar-nos si no sentim cap mena d'amor cap a ell. És natural que ens sentim ferits o humiliats. El que no hem d’oblidar mai és que som més humans quan perdonem que quan ens venjam alegrant-nos de la seva desgràcia.
El perdó sincer a l'enemic no és fàcil. No hem de jutjar ningú des de fora. Déu ens comprèn i perdona quan ens costa fer-ho. Però sempre el perdó ha de ser una meta a aconseguir quan sentim que algú ens ha fet mal. Sempre hem de revisar la nostra vida per a no arribar mai a usar de la violència contra ningú.