Text de l'Evangeli (Jn 7,40-53): En aquell temps, alguns d’aquella multitud, havent sentit aquestes paraules, deien: «Aquest és veritablement el Profeta!». D’altres deien: «Aquest és el Crist!». I alguns deien: «¿És que de la Galilea ve el Crist? ¿No digué l’Escriptura: “De la descendència de David i del poble de Betlem, d’on era David, ve el Crist”?». I així, es va produir una dissensió entre la gent a causa d’ell.
I alguns d’ells volien agafar-lo, però ningú no posà les mans damunt d’ell. Anaren, doncs, els guardes als grans sacerdots i fariseus, i aquests els digueren: «Per què no l’heu portat?». Respongueren els guardes: «Mai un home no ha parlat així». I respongueren els fariseus: «Per ventura també vosaltres heu estat seduïts? Per ventura algun dels grans sacerdots ha cregut en ell, o dels fariseus? Però aquesta gent que no coneix la Llei, són maleïts!». Els diu Nicodem, aquell que havia vingut a ell abans, que era un d’ells: «¿És que la nostra Llei condemna ningú si primer no l’ha escoltat i sap el que ha fet?». Respongueren, i li digueren: «Potser també tu ets de la Galilea? Escodrinya i veuràs que de la Galilea no en surten profetes!». I retornaren cada un a casa seva.
Avui, tenint present la Paraula de Déu, em sent cridat a mirar als que anomenam “són uns perduts” com autèntics germans nostres. Tan de bo que ens sentim atrets per acompanyar-nos sense fer diferències.
Avui m’he fixat, sobretot, amb el que diu el Pare al fill gran de la paràbola que coneixem com la del fill pròdig: “Fill tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tenc es teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.
La paràbola del fill pròdig presenta, entre alguns altres, tres personatges: El Pare, el fill major i el fill petit.
La paràbola es centra sobretot en la forma d’actuar del pare. La paràbola convida, també, a fixar-se amb el fill major, amb tots aquells que es senten molt segurs del que fan. Amb el fill major que és comparat als fariseus i mestres de la llei. La paràbola, pren contingut, a partir de l’enfrontament del fill major amb el fill petit que és considerat com al “fill perdut” i que, després retorna a casa del pare.
Fixem-nos avui quins són els pecats del fill major:
El primer. Sentir-se molest per el retorn del germà petit i en tost d’informar-se directament pel pare, demana raons a un criat (que normalment li dirà el que ell espera). El criat, amb ganes de donar-li importància tot posant-lo més nerviós en contra del germà petit, li diu: “Ha tornat el teu germà. El teu pare content d’haver-lo retrobat en bona salut, ha fet matar el vedell més gras”. El primer pecat, no ajudar-lo a posar-se content perquè el seu germà ha tornat, si no tot el contrari.
El segon. Defensar-se davant el seu pare tot atacant indirectament al seu germà petit: “Sempre he viscut al teu costat, sense desobeir-te en res i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, ¿fas matar el vedell més gras?”. Aquestes paraules manifesten la pobresa de la relació que viu amb el seu pare. No està amb ell per amor sinó per interès. Un amor interessat no és amor.
El tercer. No voler participar de la festa. No és mala persona. Demana ser tractat amb igualtat de condicions. Però no té en compte que les persones no necessitam ser tractar com iguals sinó segons les nostres necessitats. El germà petit necessitava ser tractat d’una manera especial perquè estava “ben perdut”. Estic pensant amb aquells que no volen participar amb segons qui per l’historial no positiu que aquests traginen a les seves espatlles.
El quart. No reconèixer que Déu és un pare misericordiós que ens crida a actuar misericordiosament amb qui més o necessita. “Fill meu -diu el Pare a aquest fill i germà major-, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tenc es teu. Facem festa i alegrem-nos perquè aquest germà teu que estava perdut, ha tornat”.
Pensem. Després d’haver conversat amb el seu pare, el fill major va tornar o no a la festa? Que creiem? Per ell, va ser superior el seu orgull, la seva queixa... que la misericòrdia del Pare i l’amor que necessitava el seu germà petit?
El Pare actua bé amb la seva bondat tan incondicional i immerescuda per part del seu fill menor?
Es normal, des d’un punt de vista cristià, el comportament del fill gran? El fill gran havia d’haver actuat d’una altra manera?
El fill petit va descobrir, finalment, la importància de l’amor i d’una vida decent, justa?
