Homilia diumenge 26 agost 2018

Diumenge XXI/B - 26 agost 2018 

       Les paraules centrals d’avui: «També voltros em voleu deixar? I Pere respon: Senyor, a qui aniríem ? Només vós teniu paraules de vida eterna». 

       Com demana Josuè a tot el poble reunit a Siquem (a mig camí entre Jerusalem i Natzaret i escrivint l’acte del naixement del poble com a tal), també noltros avui ens hem de decidir de ver per prendre partit pel Déu revelat per Jesús o per altres déus. 

       Sabent que la nostra vida no és únicament un punt sinó una línia que es va desplegant durant tota la nostra vida, no basta que diguem que ja ens vam decidir per Déu el dia del nostre baptisme, primera comunió o confirmació. A cada moment de la nostra vida hem de renovar les nostres promeses baptismals. Els cristians no podem viure de renda. El salm 33 que avui hem resat ens deia: “Beneiré el Senyor en tot moment! Tindré sempre als llavis la seva lloança”. Si Déu és Déu, Ell ens ha d’omplir tot el nostre espai i temps. 

       Però així i tot, i ho diu l’evangeli d’avui: “Molts dels qui havien seguit Jesús el deixaren dient: “Aquest llenguatge és difícil”. Aplicat avui podem dir: S’havien entusiasmat en la primera comunió, en la festa entorn del sagraments, en la història miraculosa de sants i santes, ... però no s’havien deixat atreure per Déu. Tot el que pertany a Jesús ho troben interessant: consells de Jesús, acompanyament als pobres, ... però els costa deixar-se en dur pel misteri que representa Jesús. Com pot ser, diuen, creure en un Déu que es fa home per salvar els homes i morir com un d’ells? Com pot ser que Déu s’encarni, es faci un més? Com pot ser que Déu es faci Eucaristia? 

       Avui se’ns demana que sapiguem descobrir que la vida tota és un misteri. Que refusar el misteri és refusar la nostra vida. Avui se’ns demana que estimem el silenci. El silenci no tan sols com un espai de quietud personal, sinó també el silenci com experiència de respecte front el que vivim i no tenim resposta. 

       Avui se’ns demana que no siguem només cristians que celebren l’Eucaristia i que entre i entre preguen. Avui se’ns demana que siguem sensibles el misteri que hi ha en tot. És enganxador, és positiu, hem de desitjar voler investigar i raonar el que vivim. Però també ens ha de ser enganxador veure que la realitat ens supera sempre més i més. El misteri ens surt a camí cada dia, constantment, i posa en marxa la nostra raó. I la raó va seguint els seus passos i entén el que pot. 

       La materialitat de la nostra vida, per ella sola, no ens portarà a Déu. És il·luminada per l’Esperit, que l’existència humana, amb tota la seva complexitat, esdevé mediació que ens endinsa en el misteri de Déu.

       Déu no s’imposa. El respecte pel silenci que ens ofereix el viure en profunditat demana, per part nostre, refús o acceptació. Jesús no tanca sa porta mai. No la tanca per aquells que volen entrar en relació amb Ell, ni la tanca per aquells que en volen sortir. Sa pregunta que va fer als apòstols és la de sempre i va dirigida a l’Església de tot els temps: “Vosaltres també en voleu deixar?”. 

       A vegades se’ns demana que l’Eucaristia sigui més participada perquè si no hi ha que s’avorreix. Avui se’ns diu: “Educau per a la participació peròs sobre tot per a viure el misteri de Déu i deixar-nos atreure per ell”.

Homilia diumenge 19 agost 2018

Diumenge XX/B (19 agost – 2018) 

      Les lectures d’avui ens presenten un camí a seguir, pas a pas. 

      El llibre dels Proverbis, cap 9,6, ens recorda clarament i com a primer pas, que: “Deixem la nostra ignorància i viurem, i avançarem pel camí del coneixement”. 

      I el mateix llibre dels Proverbis, el salm 33 i st. Pau, van fent un pas rere l’altre i ens assenyalen què i qui ens faré sortir de la nostra ignorància: 

      1.El què ens farà sortir de la nostra ignorància, ens ho comunica avui el llibre dels Proverbis. Mos diu que ens farà sortir de la nostra ignorància: “el Palau on la Saviesa ha construït set columnes”. El Palau, el Temple, la Parròquia, l’Església, l’espai de la comunitat, la mansió de set columnes, mansió perfecte, acollidora, àmplia i sòlida. Mansió, espai, lloc, comunicador de serenor, de pau, de seguretat interior. 

      Sortirem de la nostra ignorància si sabem fer-nos amb l’espai on hi regna el silenci, la pregària, la reflexió, la trobada amb tots aquells que cerquen sortir de la seva ignorància. Allà on contínuament hi ha crits, renous, paraules altisonants, ... en el fons hi ha ignorància. Se senten paraules, però estan buides. S’altre dia, des del meu despatx sentia cridar a un home a la seva esposa i a la seva filla fins que ella li va dir: “Bono, que n’hi hagi prou!”. Allà on hi ha crits és impossible que hi hagi seny, profunditat, ... 

      2.I qui ens farà sortir de la nostra ignorància és Déu, és Jesucrist, és l’evangeli. El salm 33, l’orant, aquell que prega i en té experiència personal, escampa: “Venerau el Senyor i no us faltarà res!” “Qui cerca el Senyor no li falta cap bé”. 

      I St. Pau comunica als cristians d’Efes: “Deixau que us ompli l’Esperit Sant! Exhortau-vos els uns als altres amb salms, himnes i càntics espirituals, cantau al Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tot a Déu Pare, en nom de Jesucrist, el nostre Senyor”. 

      Hem de cercar Jesucrist, hem de fer-nos amb ells, encara que a dins de la nostra societat, com diu Manuel Fernández del Riesgo (Prof. de filosofia emèrit de la Complutense): “Hi hagi periodistes, intel·lectuals, membres de la classe política i elements del món de la cultura que identifiquen la religió com allò més d’aquell temps passat i conservador”. 

      A vegades, llegint i escoltant, em demam: Què pretenen tots aquests quan volen fer creure que Déu i la seva presentació és un obstacle pel progrés? Creuen de ver que sense Déu la solidaritat i la fraternitat seran més viscudes? 

      St. Pau recorda, tenint present que des de sempre i en qualsevol època i cultura hi ha hagut defensors d’exiliar Déu del món, “que el temps que vivim –aquest i des de l’inici del món- és dolent”. I remarca: “No sigueu d’aquells que no fan cas de res: més bé mirau d’entendre què vol de vosaltres el Senyor”. 

      Què vol el Senyor? Aquesta és la pregunta clau d’aquest diumenge. I la resposta en la dóna l’evangeli que anam comentant durant cinc diumenges (Jn, 6). Evangeli dedicat a l’anomenat “discurs del pa de vida”. Què vol el Senyor? El Senyor vol “que mengem la carn del Fill de l’home i bevem la seva sang” Per què? “Perquè els qui en mengen, viuran gràcies a mi”. Els qui en mengen, deixaren de ser ignorants. Intentaran, com diu st. Pau: “saber el que fan” “ser gent de seny” “Treure bé del moment present”. 

      “Menjar la carn del Fill de l’home i beure la seva sang”, ho dèiem diumenge passat, vol dir: “viure en comunió amb Jesús” “identificar-se amb ell”. 

      No hem de viure l’Eucaristia com una “obligació dominical” “ni com a combregar almanco una vegada a l’any”. L’hem de viure sabent que és un eina imprescindible per mantenir viva i forta l’actitud interior de seguiment i adhesió a Crist, i de compromís amb els altres. 

      A més, l’Eucaristia és el sagrament de la comunitat (Fets 2,42). No és només un acte de culte o de pregària. És una manera de viure comunitària-ment la nostra fe.

Homilia de l’Assumpció de Maria 15 agost 2018

Síntesi de l’homilia de l’Assumpció de Maria – 15 –VIII-2018 

       No sabem com va ser el final de Maria. L’Església proclama que el seu final és el que serà per a tota la humanitat. Ella ja viu el que per a nosaltres encara és una esperança. Ho declarà Pius XII l’any 1950 i el Concili Vaticà II. 

      En aquesta festa l’evangeli ens assenyala la visita de Maria a la seva cosina Elisabet. A l’elogi d’Elisabet (Ets beneïda entre totes les dones), Maria respon en la pregària del Magníficat. 

      S’ha dit sempre: “Digues quina imatge tens de Déu i et diré com és la teva fe”. 

      *En el Magnificat Maria expressa que Déu està en contraposició permanent a homes i dones que ni es reconeixen ni es valoren. Som petits, certs, però Déu en cadascú ha obrat meravelles. (Ho veiem el vespre t’eclipsa total de lluna). 

      *En el Magnificat.... en contraposició permanent en qui explota i esclavitza (Derroca del soli els poderosos). Sols si estem atents com són tractats no pocs en el món turístic o en la neteja de pisos, ... O sols si estem atents a no pocs avatars polítics, ens adonam que Maria informa que Déu està al costat dels humiliats. 

      *En el Magnificat... en contraposició als homes i dones afanyats per exhibir-se públicament i socialment (El Senyor dispersa els de cor altiu, els rics se’n van sense res). 

      La nostra generació no pot oblidar l’experiència de Déu que té Maria (totes les generacions li diran benaurada)

Homilia diumenge 12 agost 2018

Diumenge XIX/B 12 agost 2018 

       Avui veiem com el profeta Elies fuig cap el desert. Per què? Perquè se sent amenaçat de mort per la Reina Jezabel a causa d’haver promogut les ganes d’estimar Déu i fugir dels baals, ídols sense ètica, com dèiem diumenge passat. 

       Fugir cap el desert és una acció primitiva, acció de conservació. Fugir al desert és escapar de les mans de qui mos vol fer callar per sempre. 

       En el desert, Elies se sent cansat. La seva pregària és desesperada: “Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida”, diu. Aquesta és una pregària que alguns fan –hem fet, potser- en més d’una ocasió. Experimentat un fracàs, una infermetat, una soledat, ... mos hem sentit enfora de tots i de tot, fins i tot de Déu mateix. L’única solució que se’ns acut és fugir, desaparèixer. No és aquesta una pregària valenta i confiada. És una pregària filla d’un greu desert interior. 

       Com respon Déu a la pregària d’Elies? Déu l’escolta, el compren, li renova les forces i el convida a seguir endavant pel camí de la vida. Déu li fa veure que encara no ha arribat la seva hora. Encara no ha acabat la seva missió i ha de seguir fent camí: “Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer”, li diu. 

       “Aixeca’t i menja!” La resposta de Déu a Elies mos introdueix a la lectura de l’evangeli i de st. Pau. L’evangeli mos diu “Qui menja el meu Cos i la meva Sang viurà per sempre”. Aquesta expressió, Cos i Sang, vol expressar en hebreu: “Qui entra en comunió total amb la meva persona, aquest viurà per sempre”. 

       Què hem de fer quan mos sentim cansats, frustrats, tot sols, ...? Fer pregària, entrar en relació total amb Déu, confiar amb Ell. 

       Aquests dies hem celebrat les festes de st. Llorenç i santa Clara. St. Llorenç, segle tercer, mor màrtir. Com tots els màrtirs, segur que el seu final el va viure en pau posant-se en mans de Déu. I sta. Clara escriu: “Feliç aquell que s’uneix a Déu. Déu el retorna a la vida”. 

       Déu retorna a la vida a tots els qui en Ell confien. No sols Elies, també st. Francesc, st. Ignaci, Sta Teresa, ... A tants i tantes en circumstàncies diverses i difícils. 

       Una persona em deia s’altre dia: “Me sent insatisfeta i és que res poc. He de resar més”. He de resar més! Dic jo també avui escoltant a st. Pau. I és que... retornar a la vida, viure!, no és propi de persones mediocres. Viure és propi de persones que es cuiden constantment i seriosament. De persones que entenen que viure no és sols obrir els ulls, rallar i fer. Viure és, ho diu avui st. Pau a la carta als efesis: “Revestir-se de la naturalesa de Déu, de la seva manera de ser”. I repeteix: “Som fills estimats de Déu: imitem el nostre Pare”. 

       I qui vol imitar Déu ha de fer una feinada en ell mateix. Una feinada preciosa. Una feinada que val la pena, però feinada. St. Pau diu: “Enfora de noltros tot malhumor, mal geni, crits, injúries i qualsevol casta de dolenteria. Siguem bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdonem-nos tal com Déu mos perdona”. 

       Els manuals d’urbanitat no tenen avui massa bona premsa. Sembla que no pocs avui no saben arranjar assumptes si no és a base d’imposicions i d’agressivitat. I sofrir agressivitat, o fins i tot no tenir a les mans les coses tal com volem, porta a molts a viure al desert, a sentir-se frustrats, a patir dol greu al cor. 

       Volem viure en pau? No siguem agressius i posem-nos en mans de Déu. Aquest consell evangèlic és superior a qualsevol altre flash.