Homilia diumenge 26 de juliol 2015

Diumenge 17/B 26 juliol 2015

EL NOSTRE GRAN PECAT: L’egoisme 

     L’episodi de la multiplicació dels pans va gaudir de gran popularitat entre els seguidors de Jesús. Tots els evangelistes el recorden. Segurament, els commovia pensar que aquell home de Déu s’havia preocupat d’alimentar una multitud que s’havia quedat sense el necessari per menjar. 

     Segons la versió de Joan, el primer que pensa en la fam d’aquella gentada que ha acudit a escoltar-lo és Jesús. Aquesta gent necessita menjar; cal fer alguna cosa per ells. Així era Jesús. Vivia pensant en les necessitats bàsiques de l’ésser humà. 

     Acollim aquesta manera de Jesús d’estar i de viure a prop dels altres. 

     Felip li fa veure que no tenen diners. Entre els deixebles, tots són pobres: no poden comprar pa per a tants. Jesús ho sap. Els que tenen diners no resoldran mai el problema de la fam al món. Es necessita alguna cosa més que diners. 

     Jesús els ajudarà a albirar un camí diferent. Primer de tot, cal que ningú acapari allò que té per si mateix si n’hi ha d’altres que passen gana. Els seus deixebles hauran d’aprendre a posar a disposició dels famolencs allò que tinguin, encara que només sigui «cinc pans d’ordi i dos peixos». 

     Que ningú es quedi per a ell els dons que té. Encara que sigui, o li sembli, que en té pocs o el que té no tenen importància. 

     L’actitud de Jesús és la més senzilla i humana que podem imaginar. Però, qui ens ensenyarà a nosaltres a compartir, si només sabem comprar? Qui ens alliberarà de la nostra indiferència davant els que moren de fam, els qui necessiten ser atesos...? Hi ha res que ens pugui fer més humans? Es produirà algun dia aquest «miracle» de la solidaritat real entre tots? 

     Jesús pensa en Déu. No és possible creure en ell com a Pare de tots, i viure deixant que els seus fills i filles morin de fam o visquin sense trobar massa sentit a tot. Per això, obre els ulls als seus deixebles i pren els aliments que han recollit en el grup, «prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí». La Terra i tot el que ens alimenta, tots els nostres dons, ho hem rebut de Déu. És regal del Pare destinat a tots els seus fills i filles. Us convid a llegir la “Laudato si” del Papa Francesc. Si vivim privant a d’altres del que necessiten per viure és que ho hem oblidat. És el nostre gran pecat encara que gairebé mai el confessem. 

     En compartir el pa de l’eucaristia, els primers cristians se sentien alimentats per Crist ressuscitat, però, a la vegada, recordaven el gest de Jesús i compartien els seus béns amb els més necessitats. Se sentien germans. No havien oblidat encara l’Esperit de Jesús. 

     Tinguem present sempre Càritas, els missioners, els malalts, els qui tenen necessitat de ser escoltats, acompanyats...

Homilia dissabte 25 de juliol 2015 "Sant jaume"

25 de Juliol St. Jaume. 

      Llegim a l’evangeli que Jesús diu als seus deixebles: “Entre vosaltres no ha de ser així!”. No ha de ser com? La nostra opció de vida no és per ser amos de ningú, no és per mantenir als altres sota el nostre poder! 

      I ho diu a partir d’una petició que fa la mare de Jaume i de Joan: “Que en el vostre regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. La petició que han de fer a Déu a favor dels seus fills les mares, els pares, els amics d’algú “no és per a tenir poder i comandar als altres autoritàriament”. La petició que han de fer, que hem de fer, és una altra. És: “Senyor, feu que els meus fills, els meus amics i familiars, els seminaristes i capellans, els cristians en general sàpiguen beure el calze que tu vas veure. El calze de l’entrega, del servei, de la donació”.

 

      No hem vingut al món per servir-nos possessivament i dels altres. Hem vingut al món per col·laborar amb Déu. Perquè tothom, lliurement, opti per obrar el bé i fer possible l’amor, la comunió amb els altres, amb la naturalesa, amb el Creador i Pare de tots. 

      Quin és el testimoni que Jaume i els demés apòstols donaven de la seva comunió amb la resurrecció de Jesús, de la seva col·laboració amb Déu em l’obra de la Redempció? Ho sabem gràcies al testimoni del llibre dels Fets dels apòstols i de la carta de St. Pau als cristians de Corint: 

      -El Llibre dels Fets ens diu que tenien un principi claríssim: “Obeir Déu és primer que obeir als homes”. Per açò, tenen clar que s’han de ser sentir lliures front el poder, el d’Herodes, que els vol posseir, i han de testimoniar a tothom la resurrecció de Jesús, la veritat de la vida i de la presència de Jesús entre ells. 

      -St. Pau als corintis expressa la seva experiència cabdal: “Em sent ple de fe i per açò parl”. I parl sobre la veritat de Jesús, diu st. Pau, fins i tot “quan les contrarietats m’envolten, quan no sé com sortir de situacions conflictives, quan els qui em persegueixen ja en tenen a les mans, quan ens trobam per terra en la lluita, ...”. 

      Què hem d’aprendre avui més i més en aquesta festivitat de st. Jaume i a partir del seu testimoni? 

      1.No pactar amb el poder, amb cap poder que ofegui la llibertat de ningú. Amb cap poder que ens obligui a callar els principis bàsics que trobam amb la veritat i amb la presència de Jesús.

      2. Optar perquè la nostra vida sigui una donació als altres. Viure de cor aquesta donació als altres, sobretot als fills. Donació, entrega que costa, no és fàcil. 

      -Avui els pares ens heu d’entusiasmar en la vostra tasca. La paraula entusiasmar vol dir: “Actuar amb els fills tal ho faria Déu, així com ho va fer Jesús: incondicionalment”. 

      -Ens hem d’entusiasmar els capellans. He fet uns dies de convivència amb els seminaristes i els deia: “Que han de creure amb aquesta entrega total. Entrega total que fa feliços”. Res de cares tristes quan hi ha necessitat i deure d’entrega. 

      No es tracta ara de dir si sempre diem el mateix: “Ens hem d’entregar, ens hem de donar als altres”. Es tracta de veure si ho vivim. Si ho vivim, resem i demanem a Déu ajuda perquè no ens cansem. I si no ho vivim, demanem a Déu que l’Església ens ho recordi un dia sí i un altre també. I és que la salvació del món, la seva convivència, la fraternitat entre tots, depèn de la capacitat d’entrega de tots a favor de tots. 

      Insistim un dia rere l’altra en aquesta necessitat. Que hi hagi persones que optin seriosament i amb alegria per ser missioners, catequistes, bons pares, capellans, excel·lents polítics, ... Ho necessitam. Ens ho hem de prendre seriosament.

Homilia diumenge 19 de juliol 2015

Diumenge XVI/B 

      Varius són els punts que coincideixen en aquestes lectures d’avui i que hem de tenir present: 

      Jeremies alerta dels mals pastors: “Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor ". I insisteix: “Els donaré pastors que els menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor”. I acaba dient: “El Senyor és el nostre bé” 

      El salmista, salm 22, remarca: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, en fa descansar en prats deliciosos”. 

      I l’evangeli de Marc ens dóna a conèixer una pàgina on veiem l’exquisit tracta de Jesús amb els seus apòstols i com els apòstols i Jesús són cercats per la gent: 

      -És preciós i alliçonador sentir: “Els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat” I què els diu Jesús?: “Veniu ara tot sols en un lloc despoblat i reposau un poc”. 

      Però què passa? “Algú els veié que marxaven, molts ho van saber, hi van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Davant aquella gran gentada Jesús se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor”.

 

       De tot açò, n’hem de treure una bona lliçó:

1.  Moltes ovelles necessiten un Pastor. Necessiten referents, persones disposades a saber guiar-les perquè, havent feina molt en ells mateixos Déu els elegeix per a conduir uns altres.
2.  Per açò, ai d’aquells pastors que, una vegada elegits, en tost de mirar a favor de les ovelles sols procuren el seu. El seu temps, les seves vacances, la seva comoditat, els seus problemes i necessitats...
3. A fi de comptes, qui és el Bon Pastor? El Bon Pastor és Déu. El salmista ho sap i, en la seva pregària, manifesta la total confiança en Ell. Tot i que no poques persones necessiten un pastor referent que els acompanyi, uns i altres hem d’aprendre a fer pregària i aconseguir que el nostre Bon Pastor sigui Déu. No posem cor, ni l’esperança amb altres pastors. Qualsevol ens pot fallar. L’únic que no ens fallarà mai és Déu. La pregària ens ha de ser essencial en la nostra vida.
4. És Jesús mateix qui convida als seus elegits a que reposin i cerquin un lloc despoblat. Els pastors no han de fer girar la mirada de les ovelles sobre ells mateixos. I ells, han de ser transmissors de la presència i de la Paraula de Déu. Ells han de pregar. Sols ha de ser Déu l’únic referent.
5. Tot i així, l’entrega ho és tot. Fins i tot quan hi ha ganes i necessitat d’estar un poc tranquils “estant amb Déu”, la compassió davant la fam de tanta gent ha de ser primordial. Qualsevol bon pastor viu la compassió. Els altres són primer que ell mateix. La mirada que ells intenten posar en Déu es converteix en una mirada que Déu els demana als demés.

Homilia diumenge 5 de juliol 2015

Diumenge XIV

Idea principal: Tancament i incredulitat front el missatge de Crist. 

Síntesi del missatge: Aquest tancament i incredulitat l’experimentam constantment fins i tot a vegades en noltros mateixos influïts per l’entorn: indiferència davant valors que l’evangeli consideri essencials: solidaritat, diàleg, obertura a la transcendència, profunditat en el que som i fem... 

Punts de la idea principal: 

     En primer lloc, el pobre profeta Ezequiel (1ª lectura) experimentà aquest tancament i refús davant el missatge de Déu que ell havia de predicar. Els israelites li eren contraris. Els agradava ser idòlatres. Però Ezequiel és fidel a la seva missió i transmet les paraules de Déu que ell, rebudes en un rotllo, ha de menjar primer i assimilar. 

      Si el poble d’Israel, quan les sent, es lamenta (Ez 2,10), Ezequiel, pas a pas, les troba dolces com la mel. Aquest fragment de l’Antic Testament em fa pensar amb una filleta que acabat P5, em deia feliç: “Tot bé, tot ho he assolit”. Quina diferència hi ha quan algú assimila el que escolta i no té por a revisar-se segons el que escolta, amb aquell que per por a ser criticat per alguna cosa, ni escolta ni es revisa. Escoltar és molt important. Ho deia al Facebook aquests dies: “Arribant a casa, sentia un vespre, ara que hi ha moltes finestres obertes, com algú deia a un altre: “Et crid fort perquè mai m’escoltes”. Per què serà que a mots ens costa tant escoltar? I, sobre tot, quan les paraules que ens diuen es refereixen a algun aspecte de la nostra vida que sabem, en el fons, que hauríem de revisar. 

      L’escoltin o no l’escoltin, Ezequiel rep de Déu aquesta advertència: “Tu segueix parlant en nom meu”. El que és important, per un cristià que vol ser catequista les 24 hores del dia, no és que l’escoltin quan ell parla. L’important és que no es cansi mai de dir el que ha escoltat i assimilat, l’escoltin avui o no. 

     En segon lloc, ens adonam que a l’evangeli, a Jesús li passa el mateix. Ell sent com li fan el sord els seus, els seus familiars i veïns des poble. El seus més íntims no l’escolten. Sols s’interessen com pot ser que parli així si és un com ells, i si son pare és.... o sa mare és... 

      I açò també passa entre noltros. Solem escoltar amb més gust aquell que, arribant de bell nou, ens parla, que aquell altre que ja estem acostumats a conviure amb ell i creiem conèixer-lo. A vegades, com més coneixem algú, i més si no ens cau bé, li tiram a la cara o parlam dels seus defectes, i defugim de la seva profunditat interior. És una llàstima. Els més seus, van ser incapaços de conèixer que en ell hi havia Déu. 

Finalment, siguem conseqüents amb el que avui hem escoltat: no ens cansem a casa, ni a la catequesi, ni al carrer, ni allà on sigui... de dir el que Déu ens inspira. No ens cansem mai. 

Reflexionem: ¿Què experimentem quan l’ambient ens és contrari? Quina decisió prenem?