Homilia diumenge 27 d'octubre 2024



Diumenge 30 (B) de durant l'any



Text de l'Evangeli (Mc 10,46-52):
En aquell temps, quan sortia ell [Jesús] de Jericó amb els seus deixebles i una gran multitud, el fill de Timeu, Bartimeu, cec, captaire, s’asseia a la vora del camí. I havent sentit que era Jesús el Natzarè, començà a cridar i dir: «Fill de David, Jesús, tingues compassió de mi!». I l’increpaven molts perquè callés, però ell cridava molt més: «Fill de David, tingues compassió de mi!». I Jesús, aturant-se, digué: «Crideu-lo». I criden el cec, dient-li: «Tingues bon ànim, aixeca’t, que et crida». I ell, llançant el seu mantell, d’un salt va a Jesús. I responent-li Jesús, diu: «Què vols que et faci?». I el cec li digué: «Rabbuní, que hi vegi». I Jesús li diu: «Ves-te’n, la teva fe t’ha salvat». I a l’instant hi veié, i el seguia pel camí».


HOMILIA


Avui veiem que el cec Bartimeu recobra la vista, i la recobra d’una forma plena, integral. No tan sols era cec, sinó que, com era propi d’aquell temps i essent cec, estava marginat, demanava “limosna” i no entremig de
 la gent sinó a un costat del camí. Aquest cec, dic, recobra la seva salut integral perquè a partir de la seva trobada amb Jesús, hi veu i es converteix en deixeble de Jesús. Passa d’estar a una vorera del camí a acompanyar Jesús junt entre tants d’altres.

            Els evangelis no solen dir els noms de les persones que es troben en Jesús mentre ell fa camí, però en aquest cas coneixem que el seu nom és Bartimeu. Possiblement l’anomenen perquè es converteix en deixeble, en un dels seus, un prou conegut.

            Bartimeu representa, a la narració evangèlica, a l’autèntic deixeble, conscient de la seva incapacitat i de la seva necessitat d’ajuda. I a més, presenta una confiança en Jesús extraordinària. Tanta confiança que passa per alt els renys que tants li fan i es predisposa a mantenir un diàleg amb Jesús, no com un marginat, sinó cara a cara.

Hem d’aprendre aquesta lliçó de Bartimeu. Si volem curar-nos de febleses, les que siguin, el que més convé és que en siguem conscients d’elles. Si no en som conscients, si les amagam, no serem capaços de ser curats perquè no demanarem cap tipus d’ajuda. Quantes febleses hi ha en noltros que necessiten ser curades però no les admetem. Aprenguem de Bartimeu si volem ser curats de malgenit, de complexes, de mancats de veritat...

            Bartimeu no hi veu, Bartimeu està al marge del camí, però sent la renou i la xerrameca de la comitiva, i sense cap complexa ni por de res i de ningú, conscient de les seves debilitats, es posa a cridar: “Fill de David, tenguis compassió de mí”. Tothom es devia fixar amb ell. Ell no s’amaga, el que li interessa és curar-se.

            I aquí tornam a descobrir el tarannà de Jesús, la seva atenció especial cap als qui reconeixen que necessiten ajuda. Jesús, commòs, fa que s’expressi. Li diu: “Que vols que et faci”. Abans de res, abans de curar-lo, Jesús el tracta del tot personalment: “Primer expressa’t, comunica el que portes al cor”, plora, crida, expressa’t. Et regal temps!. Regalar temps a un altre és la prova més gran de l’amor que sentim per ell.

            Bartimeu no li demana com era costum amb ell que li doni una “limosna”, sinó que li demana per dues vegades que tengui compassió d’ell. Li demana compassió primer d’un tros enfora i cridant, i li torna a repetir quan es troba al seu costat. L’única cosa que li interessa és recuperar la vista i un lloc digne entremig de tots. Qui vol ser curat ha de reconèixer les seves febleses.

Jesús no ens apareix mai que doni una “limosna”, sempre apareix “aturant-se” “regalant temps” “escoltant” “curant”.

            A l’inici de l’escena d’avui, Bartimeu apareix assegut a la vora del camí i, al final, una vegada curat, apareix que segueix Jesús. Que bo és reconèixer les nostres debilitats, i no amagar-les, si volem ser curats.

Homilia diumenge 20 d'octubre 2024

 

Diumenge 29 (B) de durant l'any
 
 

Text de l'Evangeli (Mc 10,35-45):
En aquell temps, Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s'acostaren a Jesús i li digueren: «Mestre, volem que el que et demanem, ens ho facis». I ell els diu: «Què voleu que us faci?». I ells li diuen: «Concedeix-nos que, en la teva glòria, ens asseguem l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra». Però Jesús els diu: «No sabeu el que demaneu. ¿Podeu beure el calze que jo bec, o ser batejats amb el baptisme amb què jo soc batejat?». I ells li diuen: «Podem!». I Jesús els diu: «El calze que jo bec, sí que el beureu, i amb el baptisme amb què jo soc batejat, sereu batejats vosaltres; però estar asseguts a la meva dreta o a la meva esquerra, no és cosa meva concedir-ho, sinó a aquells per als quals està preparat».

I sentint-ho els deu, començaren a indignar-se amb Jaume i Joan. I cridant-los Jesús, els diu: «Sabeu que els qui semblen manar entre les nacions les oprimeixen, i els seus prínceps les tenen dominades. Però no és pas així entre vosaltres, sinó que el qui vulgui fer-se gran entre vosaltres, serà servidor vostre; i el qui vulgui entre vosaltres ser primer, serà servidor de tots; ja que el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a redempció per molts».


HOMILIA


La primera lectura
descriu Isaïes com un profeta que escriu des de l’exili a Babilònia. I el cristianisme tradicional ha vist aquí una profecia  de la passió de Jesús. Isaïes  va ser capaç de fer entendre als exiliats que el sofriment no era tan sols un judici pels pecats dels seus antepassats, sinó que tenia una dimensió positiva. I així es romp amb una llarga tradició bíblica que veia el sofriment com un càstig pels pecats viscuts. Visió que també ha passat en el catolicisme tradicional. El patiment no és sol conseqüència del que destruïm a vegades, sinó del que intentam construir.

            No és un text que lloa el masoquisme sinó el sofriment de Jesús i la seva mort viscuda com un lluitar per a suprimir el pecat del món.

            La segona lectura, parlant de Jesús com el gran sacerdot, indica que les paraules “sacerdot” “ sacerdotal” “sacerdoci” mai s’usen en el Nou Testament per a referir-se al ministeri dels diaques, dels preveres, dels bisbes, com solem fer entre noltros, sinó a tots els batiats o bé a Jesús a la carta als hebreus.

            Jesús és el gran sacerdot, però a diferència dels grans sacerdots de l’Antiga Aliança, com Caifàs,  el seu àmbit no és el temple, el món del culte i dels sacrificis, sinó la morada de Déu, allà on Déu és present. Així, el gran sacerdot no és incapaç de compatir-se de les nostres debilitats, sinó que ha estat provat en tot, com noltros, manco en el pecat. Jesús s’ha fet un més entre noltros experimentant tot el que és humà. Així es converteix en el nostre referent.

            I el missatge de l’evangeli, recollit als tres evangelis sinòptics, té dues parts. La primera és la petició dels fills de Zebedeu, Jaume i Joan. La segona part és l’ensenyança de Jesús sobre l’autoritarisme i el servei.

            La primera part, Marc no posa, com fa Mateu, en boca de sa mare dels dos deixebles, sinó en boca d’ells mateixos, una exigència: “Voldriem que ens concedíssiu un favor”: poder seure, el dia que sereu glorificat, un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra. I la resposta de Jesús és semblant als evangelis de Mateu i Marc: “No sabeu el que demanau”. I després els diu si “són capaços de beure el calze que ell beurà”. Si són capaços de participar i de viure la passió que ell viurà. Aquesta petició resulta forta perquè pertany  a deixebles molt propers a Jesús i que Jesús ja els havia explicat que el camí que feien els conduïa a Jerusalem on viuria la seva passió i mort, i finalment la seva resurrecció.

            La segona part recull la reflexió i l’ensenyança de Jesús sobre l’exercici de l’autoritat com a servei. I Lluc, com Marc, indica que no han de fer com els qui es creuen “grans”, en “poder” a les seves mans i abusen d’ell.

            En els tres evangelis es diu: “Entre voltros no ha de ser així”.

Els qui volem seguir a Jesús hem de ser capaços de beure el calze que ell mateix beu; hem de ser capaços d’acollir els glops a vegades prou amargs de la nostra vida com a cristians, com a continuadors de la missió de Jesús. Açò indica que hem de ser capaços de despendre’ns de tota ambició de supremacia, d’exercir es poder en benefici nostre, i de posar-nos al servei dels demés en tot allò que necessiten.

            Per açò dur el nom de cristià, ser seguidor o seguidora de Jesucrist, ens demana replantejar constantment la nostra vida, els nostres criteris. Qui és el lloc que hem d’assumir en el món? Què és el que em demana Déu en aquesta hora present? Quina ha de ser la meva contribució vital a la difusió de l’evangeli?

            Però no sols hem d’interrogar-nos personalment sinó també com a comunitat. Som servidors?

Homilia diumenge 13 d'octubre 2024

 


Diumenge 28 (B) de durant l'any 

 

Text de l'Evangeli (Mc 10,17-30):
Un dia Jesús havent sortit de camí, corregué cap a ell un, i agenollant-se-li, li demanava: «Mestre bo, què haig de fer per a aconseguir la vida eterna?». I Jesús li digué: «Per què em dius bo? Ningú no és bo sinó un, Déu. Saps els manaments: no matis, no adulteris, no robis, no diguis fals testimoni, no cometis frau, honora el pare i la mare».

Però ell li digué: «Mestre, totes aquestes coses les he guardat des de la meva jovenesa». I Jesús, havent-se’l mirat, l’estimà, i li digué: «Una sola cosa et manca: ves, tot el que tens ven-ho i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; i vine, segueix-me». Però ell, apesarat amb aquestes paraules, se n’anà trist, ja que tenia moltes possessions.

I mirant a l’entorn, Jesús diu als seus deixebles: «Que difícilment els qui tenen riqueses entraran en el regne de Déu!». Però els deixebles quedaren sorpresos per les seves paraules. I Jesús, responent de nou, els digué: «Fills, que difícil que és entrar en el regne de Déu. És més fàcil que un camell entri pel forat d’una agulla que no pas un ric entri en el regne de Déu». I ells quedaven més i més impressionats, dient els uns als altres: «I qui pot salvar-se?». Jesús, mirant-los, digué: «Per als homes és impossible, però no per a Déu, que per a Déu totes les coses són possibles».

Pere començà a dir-li: «Mira que nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit». Diu Jesús: «En veritat us dic: no hi ha ningú que deixi casa, o germans o germanes, o mare o pare, o fills, o camps a causa de mi i de l’evangeli, que no rebi cent vegades ara, en aquest temps, en cases i germans i germanes i mares i fills i camps, enmig de persecucions, i en el segle venidor la vida eterna
 
 
HOMILIA 



Que en trec d’aquestes lectures d’avui?
En trec que posseir és fàcil, però deixar que els altres, amb les seves coses i les seves necessitats en posseeixin,  em posseeixin, no és tan fàcil.

D’aquestes lectures avui en trec que hem de deixar espai als altres. A convertir la nostra atenció als altres amb la nostra riquesa principal. En trec que he de fer una feina constant amb mi mateix perquè no em dominin els meus interessos, les meves possessions, ni la meva organització diària.

“Què he de fer, bon mestre, per posseir la vida eterna?”, demana a Jesús un home agenollat als seus peus, un home que sembla tenir interès per aconseguir el que demana.

I la contesta de Jesús no és: “Mira, has de fer un munt de coses: no matis, no robis, no cometis adulteri, honra pare i mare,...”. La contesta de Jesús es refereix a l’actitud que ha de tenir al llarg de tota la seva vida: “Mira, no posis el cor en res del que tens i guanyaràs el tresor que cerques”.

O sigui:

No pensis tant amb tu, pensa amb els altres. Avui que batiam, mos diu, us diu: “Penseu sobre tot amb n’Eiden, amb na Maria... Pensau amb els fills, els pares, els amics, la comunitat cristiana. Optau per oferir a tots ells el vostre temps, els vostres valors més profunds, el vostre amor, el que teniu i sou”.

Quan batiam, i just a l’inici de tot el ritual que vivim, feim una creu en el front de qui batiam en senyal de que la creu, el servei, l’atenció,... l’hem de viure a favor dels altres. Qui no viu atent als altres, no estima. Qui no pateix pel que diu que estima, no l’estima.

La creu, el patiment a favor dels altres, l’amor, és el que ha de conduir constantment la nostra vida com a cristians.

Per açò la primera lectura d’aquest diumenge ens recorda que el que convé demanar a la nostra pregària constantment és el do de la “saviesa”, el do de saber destriat el que ens fa bé i el que ens perjudica.

I què és el que ens fa bé i el que ens perjudica com a pares, com a fills, com amics, com a cristians.

-Com a pares ens fa bé viure pels fills. Formar-nos, pregar, i tenir esperança a favor d’ells com ens demana el Papa que intensifiquem durant aquest curs. No oblidem aquest programa.

-Com a fills ens va bé prestar atenció als pares i saber destriar molt bé en el que hem de fer i no fer en el present a favor del futur.

-Com amics hem d’optar per acompanyar-nos en tot moment, en les nostres alegries i en les nostres angoixes. Qui no està present quan passam una necessitat no és el nostre amic.

-Com a cristians hem de retenir l’inici de la segona lectura d’avui als cristians hebreus: “Teniu present que la Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls”. Ens penetra, ens inquieta, ens desperta. Com a cristians hem de dedicar cada dia una estona per a veure què esperar de noltros el Senyor. I la pregària és una experiència essencial per a descobrir-ho.

Si volem saber destriar el bé del mal, no deixem de pregar, de posar la nostra vida en mans de Déu.

Homilia Diumenge 6 d'octubre 2024

 

Diumenge 27 (B) de durant l'any


Text de l'Evangeli (Mc 10,2-16):
En aquell temps, atansant-se els fariseus, li preguntaven, temptant-lo, si és lícit a un marit acomiadar la muller. I ell, responent, els digué: «Què us manà Moisès?». I ells digueren: «Moisès va permetre escriure el libel de repudi i repudiar». Però Jesús els digué: «Per la duresa del vostre cor us va escriure aquest precepte. Però des del principi de la creació els feu home i dona. Per això deixarà l’home el pare i la mare i s’unirà a la seva muller, i seran els dos en una sola carn; i així ja no són dos sinó una sola carn. Per tant, allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi». I a la casa novament els deixebles li preguntaren sobre això. I els diu: «Qualsevol que acomiada la seva muller i es casa amb una altra, comet adulteri contra aquella. I si ella acomiada el seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri».
I li presentaven uns infants perquè els toqués; però els deixebles els renyaven. I veient-ho Jesús, es disgustà, i els digué: «Deixeu que els infants vinguin a mi, i no els ho impediu; perquè dels tals és el regne de Déu. En veritat us dic: qui no rebi el regne de Déu com un infant, no hi entrarà». I abraçant-los, els beneïa imposant-los les mans».

 

HOMILIA

 

         


D’acord avui amb el llibre del Gènesi, Déu ens ha creat als homes i a les dones no autosuficients sinó necessitats de ser ajudats i acompanyats per uns altres que tenen la mateix dignitat que noltros. Els animals, que alguns d’ells avui són anomenats animals de companyia a favor nostre, per molt que mos ajudin, que ens hi ajuden, mai poden ser equiparats als humans.

          El llibre del Gènesi amb la seva forma d’expressar-se pròpia de fa més de 40 segles, diu expressions que ens fan tenir present que els humans necessitam relacionar-nos els uns als altres. Expressions com:

-No és bo que visquem tot sols. No és bo que no mos relacionem amb algú igual a noltros amb capacitat d’estimar, de reflexionar, de recrear,...

I per açò insisteix:

Tota persona –dona i home- té necessitat de ser ajudat i acompanyat per algú igual a ell.

I reflexionant em feia aquesta pregunta: Hi ha un moment de la nostra vida que no tenim necessitat de ser acompanyats? I fent un recorregut m’adonava que:

-Just per nàixer, tenim necessitat dels pares

-Per aconseguir valors, tenim necessitat de l’experiència d’altres que són majors i mestres en l’art del viure: pares, padrins, avis, familiars, educadors...

- Per conèixer la nostra història tenim necessitat de mestres, professors, llibres, biblioteques, museus (tots humans o producte dels humans)

- Per viure tenim necessitat de menjar i d’una casa. I per açò. Si volem menjar i tenir una casa, tenim necessitat del camp i dels pagesos, dels comerços, dels supers, dels manobres, dels fustes, dels fontaners...

- Per a viure amb salut, tenim necessitat de metges, infermeres, d’algú que invetiga i crea als laboratoris, de farmacèutics...

- Per a descobrir la fe tenim necessitat que algú ens convidi a tenir present l’art i la maduresa que descobreix qui contempla, qui reflexiona, qui resa, qui s’adona de la intel·ligència, de l’amor, i del misteri que hi ha en tot.

Per açò avui l’evangeli insisteix que hem de cuidar les nostres relacions perquè siguin fidels, pacífiques, íntimes, perquè en la mesura del possible no hi hagi ruptures, distàncies, divorcis entre noltros innecessaris.

Però també l’evangeli, i recordant Moisès, permet la possibilitat de distanciar-nos d’algú perquè no és pacífic, perquè té el cor dur, perquè no ha madurat humanament, perquè no és digne de compartir la nostra intimitat.

Jesús a l’evangeli ho recorda clarament: “Moisès va permetre separacions perquè som durs de cor”, perquè a vegades, segons quan i segons qui, no té un cor de carn sinó de pedra”. Tot i així, al principi, Déu va crear home i dona perquè ens ajudéssim mútuament i visquéssim en pau.

En la nostra societat, tan plural i tan complexa, avui tots som convidats a anunciar, tenint present la pregària de sant Francesc, festa que celebràvem divendres, “que hem de ser instruments de pau i no divisió, de perdó i no de venjances, de veritat i no d’errors...  I açò per què? Senzillament perquè hi ha més maduresa humana en consolar que en esperar ser consolat; hi ha més maduresa humana en estimar que esperar ser estimat.

Practiquem la proximitat i la misericòrdia quan vivim dificultats de relació.