Text de l'Evangeli (Mc 10,46-52): En aquell temps, quan sortia ell [Jesús] de Jericó amb els seus deixebles i una gran multitud, el fill de Timeu, Bartimeu, cec, captaire, s’asseia a la vora del camí. I havent sentit que era Jesús el Natzarè, començà a cridar i dir: «Fill de David, Jesús, tingues compassió de mi!». I l’increpaven molts perquè callés, però ell cridava molt més: «Fill de David, tingues compassió de mi!». I Jesús, aturant-se, digué: «Crideu-lo». I criden el cec, dient-li: «Tingues bon ànim, aixeca’t, que et crida». I ell, llançant el seu mantell, d’un salt va a Jesús. I responent-li Jesús, diu: «Què vols que et faci?». I el cec li digué: «Rabbuní, que hi vegi». I Jesús li diu: «Ves-te’n, la teva fe t’ha salvat». I a l’instant hi veié, i el seguia pel camí».
Avui veiem que el cec Bartimeu recobra la vista, i la recobra d’una forma plena, integral. No tan sols era cec, sinó que, com era propi d’aquell temps i essent cec, estava marginat, demanava “limosna” i no entremig de la gent sinó a un costat del camí. Aquest cec, dic, recobra la seva salut integral perquè a partir de la seva trobada amb Jesús, hi veu i es converteix en deixeble de Jesús. Passa d’estar a una vorera del camí a acompanyar Jesús junt entre tants d’altres.
Els
evangelis no solen dir els noms de les persones que es troben en Jesús mentre
ell fa camí, però en aquest cas coneixem que el seu nom és Bartimeu.
Possiblement l’anomenen perquè es converteix en deixeble, en un dels seus, un
prou conegut.
Bartimeu
representa, a la narració evangèlica, a l’autèntic deixeble, conscient de la
seva incapacitat i de la seva necessitat d’ajuda. I a més, presenta una
confiança en Jesús extraordinària. Tanta confiança que passa per alt els renys
que tants li fan i es predisposa a mantenir un diàleg amb Jesús, no com un
marginat, sinó cara a cara.
Hem d’aprendre
aquesta lliçó de Bartimeu. Si volem curar-nos de febleses, les que siguin, el
que més convé és que en siguem conscients d’elles. Si no en som conscients, si
les amagam, no serem capaços de ser curats perquè no demanarem cap tipus
d’ajuda. Quantes febleses hi ha en noltros que necessiten ser curades però no
les admetem. Aprenguem de Bartimeu si volem ser curats de malgenit, de
complexes, de mancats de veritat...
Bartimeu
no hi veu, Bartimeu està al marge del camí, però sent la renou i la xerrameca
de la comitiva, i sense cap complexa ni por de res i de ningú, conscient de les
seves debilitats, es posa a cridar: “Fill de David, tenguis compassió de mí”.
Tothom es devia fixar amb ell. Ell no s’amaga, el que li interessa és curar-se.
I
aquí tornam a descobrir el tarannà de Jesús, la seva atenció especial cap als
qui reconeixen que necessiten ajuda. Jesús, commòs, fa que s’expressi. Li diu:
“Que vols que et faci”. Abans de res, abans de curar-lo, Jesús el tracta del
tot personalment: “Primer expressa’t, comunica el que portes al cor”, plora,
crida, expressa’t. Et regal temps!. Regalar temps a un altre és la prova més
gran de l’amor que sentim per ell.
Bartimeu
no li demana com era costum amb ell que li doni una “limosna”, sinó que li
demana per dues vegades que tengui compassió d’ell. Li demana compassió primer
d’un tros enfora i cridant, i li torna a repetir quan es troba al seu costat. L’única
cosa que li interessa és recuperar la vista i un lloc digne entremig de tots.
Qui vol ser curat ha de reconèixer les seves febleses.
Jesús no ens
apareix mai que doni una “limosna”, sempre apareix “aturant-se” “regalant
temps” “escoltant” “curant”.
A
l’inici de l’escena d’avui, Bartimeu apareix assegut a la vora del camí i, al
final, una vegada curat, apareix que segueix Jesús. Que bo és reconèixer les nostres debilitats, i no amagar-les, si
volem ser curats.
