Homilia diumenge 29 de setembre 2024

 

Diumenge 26 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 9,38-43.45.47-48): En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, hem vist algú que en el teu nom expulsa dimonis i li ho hem prohibit, perquè no ens segueix». Però Jesús digué: «No li ho prohibiu, ja que no hi ha ningú que faci un miracle en nom meu i pugui tot seguit parlar malament de mi, ja que el qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Perquè tot el qui us doni per beure un vas d’aigua en nom meu perquè sou de Crist, en veritat us dic: no perdrà la seva recompensa.
I el qui escandalitzi un d’aquests petits que creuen en mi, seria millor que se li posés una mola d’ase al voltant del coll i fos tirat al mar.
I si t’escandalitza la teva mà, talla-la: et val més entrar manc en la vida, que, no pas tenint les dues mans, anar a la gehenna, al foc inextingible.
I si el teu peu t’escandalitza, talla’l: et val més entrar coix en la vida, que, no pas tenint dos peus, ser enviat a la gehenna.
I si el teu ull t’escandalitza, llança’l: et val més entrar borni en el regne de Déu, que, no pas tenint dos ulls, ser enviat a la gehenna, on el cuc d’ells no mor i el foc no s’extingeix».

 

HOMILIA 

Les lectures d’avui em suggereixen que els diferents membres de les nostres comunitats hem de procurar “sumar”, engrandir més el cercle, hem de col·laborar molts més els uns amb els altres. Per què ho dic?

               La Primera lectura del llibre dels nombres, Déu diu a Moisès que l’Esperit de profecia que fins ara ell ha gaudit, el traspassi també a 70 persones grans, assenyades

               I l’evangeli de Marc també remarca el mateix: Qui no està contra noltros està a favor nostre. Hem d’estar contents, diu Jesús a Joan que s’estranya que alguns que no són del seu grup actuïn d’una manera que els pot confondre amb els qui segueixen les seves ensenyances: “Qui no està contra nostre està a favor!”.

               Constantment repetim que hem de ser una Església “sinodal”. L’Esperit de Déu no és monopoli de ningú. “Tant de bo, exclama Moisès, que tot el poble anunciés l’Esperit de Déu.

-        L’Esperit de Déu no el tenc només jo, es rector. El tenim tots els batiats. N’hem de ser conscients i ens l’hem de comunicar.

-        L’Esperit de Déu no el tenim només els batiats. Tots, conscients o no, som fills de Déu. Hem d’escoltar també a tothom. Déu ens pot sorprendre amb el que diu o fa qui sigui i que no pertany directa ni activament a l’Església.

-        L’Esperit de Déu no el tenim només els nascuts a Menorca. També el tenen els que ens arriben d’altres pobles, d’altres països. Gent d’aquí i gent de fora ens podem fer un bé immens si ens comunicam i estem disposats aprendre d’uns i d’altres.

Personalment aprenc de molts de voltros. Jo veig l’Esperit de Déu en no poques persones de les diferents parròquies on he passat.

-        De la Parròquia d’Alaior sempre tindré present algunes persones que em van acompanyar i no poc durant una època difícil políticament. La seva fidelitat, la seva valentia sempre m’han estat profètiques, presència de Déu.

-        De la Parròquia de Ferreries sempre tindré present persones, unes entregades totalment a la pregària, d’altres a Càritas, d’altres a missions... Persones en concret que per a mi van ser anunciadores de s’evangeli, profètiques, gràcies al seu servei incondicional

-        De la Parròquia de St. Esteve sempre guard al cor testimonis de persones rebent diversos sagraments: baptisme, matrimoni, unció de malalts, a més de no poques que també amb la seva disponibilitat en són també anunci profètic.

-        Com també record el testimoni de pares i familiars, de professors de la meva infància i joventut, de germans en el sacerdoci o en la vida religiosa...

Us convid a tots a fer avui aquest repàs per la vostra vida. Posau nom a persones que us han estat o us són “profetes” perquè:

-        Us fan viure la vostra vida familiar amb més intensitat

-        Us han regalat amb el seu testimoni la importància de ser honrats, justs, bones persones

-        Us han ajudat a entendre i viure la necessitat de la pregària i de la celebració eucarística

-        Us han inquietat per a reconèixer la importància de tots els nivells de catequesi

Donem gràcies a Déu per tants profetes que hi ha en la nostra vida

Homilia diumenge 22 de setembre 2024

 

Diumenge 25 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 9,30-37): En aquell temps, Jesús i els seus deixebles sortint d’allí, travessaven la Galilea; i no volia que ningú ho sabés, perquè anava ensenyant als deixebles, i els deia: «El Fill de l’home serà posat a mans dels homes, i el mataran, i un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà». Però ells no entenien aquestes paraules, i tenien por de preguntar-li.

I arribaren a Cafarnaüm. I quan era a casa els preguntava: «De què tractàveu pel camí?». I ells callaven, perquè pel camí havien discutit entre ells sobre quin era el més gran. I havent-se assegut, cridà els Dotze, i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser l’últim de tots i el servidor de tots». I prenent un infant, el posà enmig d’ells, i havent-lo abraçat, els digué: «Qualsevol que aculli un d’aquests infants en el meu nom, a mi m’acull. I tot el qui m’acull, no m’acull a mi sinó aquell qui m’ha enviat».

 

 

HOMILIA

 

Avui, com diumenge passat, tornam veure com Jesús ho aprofita tot per instruir, formar, als seus deixebles. Avui, mentre feien camí de Galilea a Cafarnaüm, a casa seva. El que Jesús vol és que els deixebles entenguin, comprenguin el camí que ell els ofereix. I aprofita tots els moments. Per açò és tan important inscriure’ns a catequesi d’infants, club, catequesi d’adults, Escola de Teologia...  Per açò és tan important escoltar el que ens demana el Papa durant aquest curs: 2024-25: Formació, formació...

El camí que els ofereix, i que ens ofereix Jesús, no és un camí fàcil. És un camí d’incomprensió, fins i tot de persecució. Però ell juga net.

El llibre de la Saviesa assenyala que els malvats deien: “Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal”. El camí de qualsevol cristià no és fàcil. I no és fàcil no sols a Nicaragua, a Cuba... tampoc ho és entre noltros. No és fàcil entre noltros avui acollir responsabilitats a favor dels altres, ser persones sinceres, optar per a viure al costat dels qui més pateixen...

Jesús ens inquieta sempre. Ell pretén intranquil·litzar la nostra vida religiosa, que no vol sigui tranquil·la i còmode, i ens presenta sempre el sofriment de la gent, perquè el tinguem present. Jesús ens diu: “La vida cristiana, la vida que jo conceb, mai serà cristiana sinó inclou la solidaritat en el dolor dels pobres, dels immigrants, de les persones grans, de les dones maltractades, dels infants que no acaben de néixer...”.

Jesús no ens vol masoquistes, però sí persones interessades pel dolor dels demés. Ser cristià, fins i tot ser bona persona, és avui contracultural, és a dir, és políticament incorrecte.

La carta de sant Jaume d’avui apunta clarament a l’origen de la discòrdia, de la violència, de les guerres...  Vivim discòrdies, violències, guerres...,  perquè en tots de ser solidaris som egoistes a nivell d’estats, nacions, pobles, personalment...

L’egoisme avui apareix clarament amb els deixebles, que viuen un camí de formació que encara no l’han aconseguit. El que els preocupa, encara, és qui serà el primer, el més important per damunt dels altres.

Mentre no desterrem l’egoisme de les nostres vides, el que sempre ens acompanyarà és la violència en tots els nivells, mai serà la pau, la convivència. Sempre voldrem usurpar primers llocs, vida tranquil·la, comditats...

Encara que personalment no siguem egoistes,  el món -som tants i tantes- no canviarà ràpidament. No serà just en un plis plàs. Però el que ens toca, és fugir de l’egoisme i atendre als demés, ajudar a que cada dia més visquem centrats a favor dels demés.

Serem molests si demanam compartir el que tenim amb els qui no tenen. Serem molests si demanam que els immigrants visquin els mateixos drets que noltros. Serem molests si demanam que en totes les esferes -polítiques, religioses, familiars- hi hagi sempre sinceritat, veritat.

Ja sabem que és molest, i fins i tot se’ns dirà que cometem delicte, si salvem vides en el mediterrani, si donam feina a persones indocumentades...

Jesús ens ensenya a acollir els infants. Els infants, en l’època de Jesús, no tenien cap valor, eren els darrers de la fila. Acollir un infant era, com avui pot ser, acollir a un documentat. Acollir un estil de vida totalment contrari a qui sols pretén ser el primer.

Ho deia ahir: Albert Einstein afirmava: Només una vida viscuda al servei dels demés mereix ser viscuda”.

Visquem pels demés. En el fons, és l’únic que ens fa realment feliços encara que no sigui “moda” en el nostre entorn.

Homilia diumenge 15 de setembre 2024

 

Diumenge 24 (B) de durant l'any

 

Text de l'Evangeli (Mc 8,27-35): En aquell temps, sortiren Jesús i els seus deixebles cap als pobles de Cesarea de Filip. I en el camí preguntava als seus deixebles, dient-los: «Qui diuen els homes que soc jo?». I ells li respongueren: «Joan Baptista, i altres que Elies, i altres que un dels profetes». I ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc jo?». Responent Pere, li diu: «Tu ets el Crist». I els comminà que a ningú no diguessin això d’ell.

I començà a ensenyar-los: «Convé que el Fill de l’home pateixi moltes coses i sigui reprovat pels ancians i els grans sacerdots i els escribes, i sigui mort i al cap de tres dies ressusciti»; i obertament parlava la paraula. I prenent-lo a part, Pere començà a increpar-lo. I ell, girant-se i veient els seus deixebles, comminà Pere, i diu: «Ves-te’n del meu davant, Satanàs, perquè no trobes el gust de les coses de Déu, sinó de les dels homes».

I convocada la multitud amb els seus deixebles, els digué: «Qualsevol que vulgui venir darrere meu, que es negui a ell mateix i prengui la seva creu i em segueixi. Perquè el qui vulgui salvar la seva vida la perdrà; però el qui perdi la seva vida per causa de mi i de l’evangeli, la salvarà».

 

HOMILIA 

Avui se’ns torni a dir clarament que la vida cristiana és sobretot un seguiment de la vida de Jesús. És molt més una vida que una doctrina. És un camí i un procés més que un coneixement intel·lectual. Són les obres les que justifiquen, acrediten si tenim fe o no. No són les explicacions de paraula, com faig ara jo.

            A vegades sentim a dir: “Som catòlic però no practicant”. Uns altres també diuen: “Estic batiat però som una persona indiferent a la fe”. I, noltros mateixos ens podem interrogar també “si som o no més practicants que “seguidors de Jesús”.

            Definicions, actituds, n’hi ha moltes. Tots noltros segur que ens hem d’examinar personalment a fi de reconduir la nostra vida cap al seguiment de Jesús que és el que importa. Qui segueix Jesús posa cor en els manaments i les benaurances, i posa cor en la celebració de la pregària i de l’Eucaristia.

            El problema de la fe en les nostres societats mediterrànies  i de l’Est (Portugal, Espanya, Itàlia, Polonia) és el pas d’una fe sociològica a una fe “personalitzada”.

-        Hem de descobrir que el que importa és tornar trobar el sentit del baptisme

-        Hem de descobrir que el que importa és tornar a trobar el sentit de la Primera comunió i de l’Eucaristia.

-        Hem de descobrir que el que importa és trobar el sentit i la necessitat de la catequesi.

-        Hem de descobrir que el que importa és aprendre a mirar als altres com mirava Jesús.

Jesús avui mira, es relaciona amb els apòstols d’una manera molt pedagògica a fi que descobreixin el valor, el sentit del seu missatge:

-Què diu la gent qui som Jo? Que diu la religió sociològica, els comentaris del poble sobre l’Església, els capellans, els cristians...

-Què dieu voltros qui som jo? Què diu els qui heu trobat el sentit del baptisme, de la pregària i de l’Eucaristia, de la formació catequètica i teològica, del mirar als altres amb ulls de fe?

Tot i així, tant Pere com els apòstols, han de passar d’un “ es diu” a un “noltros hem descobert”.

Per a ells el Messies que esperaven era qui havia de salvar Israel de dominacions estrangeres. Ells han de aprendre que el Messies que revela Jesús és qui ha vingut a patir, a servir, a donar-se, a favor de descobrir la gran importància de fer el bé i d’alliberar els oprimits.

Uns i altres hem d’intentar seguir Jesús i proposar-nos viure “passant fent el bé”.

Passem de viure una fe sociològica a una fe personal: Donem importància a la pregària i a l’Eucaristia que ens predisposen a mirar als altres tal com Déu ens mira i acompanya.