Homilia diumenge 25 novembre 2018

 

Diumenge XXXIV de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

     Text de l'Evangeli (Jn 18,33-37): En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

Homilia Jesucrist, Rei de tot el món

   

   La festa de Crist Rei va ser instituïda pel Papa Pius XI l’1 de març de 1925 amb l’encíclica “Quas primas”, i se celebrava cada any el darrer diumenge d’octubre, abans de tots els Sants. Enfront d’un procés de secularització, el Papa estableix aquesta festa per reafirmar la reialesa de Crist en institucions, pobles i nacions. Va ser l’any 1970 quan l’Església explica el sentit de “presència testimonial” que ha de tenir l’Església en el món. Ni el poder, ni el tenir, ni la fama, ... mos poden dominar mai. L’encíclica del Papa Pius XI (sa seva primera encíclica) ens diu que aplicam a Crist metafòricament aquest títol de “Rei”.       Amb aquest qualificatiu, dirà, el que volem accentuar és que sols en ell es troba la veritat de tot.

      A l’únic a qui ens devem a Déu. És per açò que el Papa Francesc, sempre agut en les seves expressions, dirà: “El Regne de Déu, certament, no és d’aquest món però és per aquest món, i es construeix amb les obres de misericòrdia. És així com es realitza el Regne entre nosaltres”.

      Avui estem celebrant, a més, el dia de la Catequesi. Aquest és un dia en que tots els cristians hem de viure dues experiències: “Hem de ser catequitzats constantment i hem de ser catequistes constantment”.

      Tots, infants, joves, adults, gent gran, necessitam rebre formació constant catequètica, evangèlica.              

     Tots hem d’aprofundir cada dia en l’evangeli, en els benaurances que són el nucli de l’evangeli. I tots hem de ser testimonis de les benaurances.

      El Regne de Déu no és, certament, com diu Jesús avui a Pilat, d’aquest món. Però sí és “per aquest món” com mos recorda el Papa Francesc. Per açò demanam constantment a la nostra pregària que siguem capaços de ser ponts necessaris perquè el Regne de Déu sigui viscut ja aquí entre noltros.

      Ho resam en el Pare Nostre: “Vengui a nosaltres el vostre Regne”. I el Pare nostre és la pregària que, amb ell, mos reconeixem Església. Jesús mos diu: “Quan reseu digau: “Pare nostre, ... que vengui a nosaltres el vostre Regne”. L’orant ho resa també, s’ho recorda i ho viu, sempre seguit: “Portals, alçau les llindes, engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d’entrar el rei de la glòria!” (slm 24 (23). “El Senyor és rei, va vestit de majestat” (slm 92 (93). 

      Ens hem de catequitzar en l’esperit de les benaurances. Ens hem de formar per ser més: pobres en l’esperit, per compartir dol i tristeses, per ser humils, per tenir fam i set de justícia, per ser compassius, per aconseguir viure en netedat de cor, per a fer feina a favor de la pau, per viure dificultats a causa d’intentar construir un món més just, per a viure com a cristians a pesar de les dificultats. 

      Hem d’actuar segons l’esperit de les benaurances si volem implantar el Regne de Déu tot plantant cara: a voler ser superiors als altres, indiferents al patiment de tants a causa d’injustícies de tot tipus, a tenir un cor de pedra: dur, corrupte, ... 

      Crist Rei, festa d’avui, mos diu clarament: Sigau lliures davant tot poder! L’únic que mereix la nostra adhesió absoluta és Jesucrist. 

      Visquem ulls obertes davant les ofertes seductores i enganyoses que entren a ca nostra i a dins nostre, avui, per qualsevol canal.

Homilia diumenge 18 novembre 2018

Diumenge XXXIII/A (Jornada mundial dels pobres)

Text de l'Evangeli (Mc 13,24-32): En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. I llavors Ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel».

«Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que Ell és a prop, que ja és a les portes. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare».

HOMILIA

      

El Papa Francesc ens va convidar l’any passat a viure una jornada mundial a favor dels pobres, a favor de revisar la nostra vida entorn d’una pregunta que la descobresc ja a la primera pàgina de la Bíblia: On és el teu germà? Escoltes el seu crit? Fas cas del clam del pobre? 

      A dins d’aquest context, la Primera Jornada portava aquest missatge “No estimem de paraula sinó amb obres”. Enguany, i en motiu de la Segona, que celebram avui, ens passa el Papa aquest altre missatge: “Aquest pobre cridà i el Senyor l’escoltà”. Es refereix a Bartimeu (Mc 10, 46-52). 

      El missatge del Papa d’aquest any, fonamentant-se en el salm 34,7, ens diu directe i clarament que estem cridats a escoltar i atendre les diverses situacions de patiment i marginació que viuen tants conciutadans. Ningú pot girar l’espatlla a qui pateix. 

      La primera lectura d’avui, de Daniel, ens diu clarament, que els justos, els qui atenen el clam dels pobres “resplendiran com la llum del firmament. Els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”. 

      El Papa, tenint present els pobres, assenyala tots aquells que són perseguits en nom d’una falsa justícia, a qui viu oprimit per polítiques indignes d’aquest nom, a qui està atemorit per la violència. El clam del pobre expressa patiment i soledat, desil·lusió i esperança. Ho observam constantment si vivim atents a les notícies que se’ns comuniquen i si prestam atenció al nostre entorn. 

      El clam del pobre, diu el Papa, no pot caure en el buit. No podem seguir més aquesta cultura que ens mal educa, que ens obliga a mirar-nos al mirall i a preocupar-nos exclusivament de noltros mateixos. 

      El que passa, comenta el Papa amb valentia i sinceritat, és que malauradament sols fem cas, no poques vegades, de les veus que ens conviden a fer callar els pobres allargant i intensificant el seu patiment. Aquestes, són veus desassenyades i amb freqüència conduïdes per una fòbia cap els qui pateixen pobresa, als quals no sols els consideren indigents, sinó gent portadora d’inseguretat, d’inestabilitat, de desordre per a les rutines quotidianes i, per açò, mereixedors de refús i d’allunyament.

     Els pobres no poques vegades ens fan nosa. Donar menjar a qui no en té, és més o manco fàcil si estem en condicions de compartir. Però escoltar la seva queixa, el seu per què estan amb aquestes condicions, la situació que els provoca viure així,... no és fàcil. Visitar algun malalt, entrar, conversar i tornar a sortir, és més o manco fàcil encara que a alguns els costi prou. Però tenir un malalt de fa temps a casa demana tenir una gran pau interior, un gran sentit de solidaritat, o un gran sentit de la realitat. El que avui els passa a ells, un dia ens pot passar a qualsevol de noltros. I no és fàcil, no. Tots els qui viuen aquesta situació han de ser reflexius, misericordiosos, realistes. Tenir criteris personals i solidaris entorn de la immigració, dels qui arriben en “pateres” a les costes dels nostres països, ens demana comprometre’ns a favor d’una situació mundial més justa per a tots. 

     Avui sent d’una manera especial el que sent no pocs dies. Em sap greu que la societat del benestar no es comprometi a parlar de l’educació fonamental que mereix tothom i que, una i altra vegada, plantegi, en el camp de l’educació, qüestions interessades que no cerquen consens sinó més conflictes socials. La pobresa en els plantejaments és la causa de la pobresa que patim en el camp educatiu. 

      “Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com a germans” (Luther King). És aquesta la més gran pobresa de la nostra societat actual. Societat que proclama constantment que és progressista i avançada. A tots ens aniria bé emprar correctament les paraules.

      Retinguem les paraules de l’oració col·lecta d’avui: “Senyor que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena, quan us servim a vós, autor de tots els béns”.

Homilia diumenge 11 novembre 2018

Diumenge XXXII/B 11 novembre 2018  

Text de l'Evangeli (Mc 12, 38-44): En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.

Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure». 

 

HOMILIA

     Les paraules d’avui estan ambientades en el temple de Jerusalem, centre religiós de tot el poble d’Israel. Lloc on se celebra el culte, la fe, ... Lloc on es proclama la Paraula de Déu. Lloc on Jesús hi va per ensenyar una manera diferent, nova, d’entendre les Escriptures.

      Jesús estimava molt el temple com a casa d’Oració. Com a lloc on ens reunim tots els qui sabem que el nostre fonament és Déu i que és, segons ell, que hem de construir-nos. La nostra construcció personal ha de ser conforme al nostre fonament, Déu. Ho sentíem divendres a la Primera carta de st. Pere, cap. 1. 

      El Temple no ha de servir perquè alguns es llueixin sobre els altres. Perquè els rics visquin a costa de les almoines dels pobres. És el que diu Jesús avui a l’evangeli segons st. Marc. 

      Avui Jesús dóna una lliçó preciosa als seus deixebles i a tots noltros. Amb qui es fixa Déu? Es fixa amb qui presideix pel senzill fet de presidir? Es fixa amb qui llegeix lectures, canta, posa més euros a la col·lecta, ... No. Déu es fixa amb qui reconeix que només té a Déu com al seu defensor. Aquell que entra al Temple i tot ell, amb tot el que té, es posa en mans de Déu i, per açò, al servei dels altres. 

      Déu es fixa en la viuda de Sarepta que dóna tot el que té al profeta Isaïes. Déu es fixa amb el seu fill Jesucrist que s’ofereix amb sacrifici a favor de la salvació de tots, ens diu avui la carta als hebreus. Jesús es fixa amb la viuda pobre que va donar dues monedes i de les més petites pel servei de tots, era tot el que tenia. 

      Què és el que mira Déu quan es fixa en cadascú de tots els qui som aquí? Es mira si som capaços de donar-nos totalment als altres!!! Mira quina responsabilitat i entrega vivim els pares a favor dels fills. Mira quina responsabilitat i entrega vivim els capellans, a favor de tots. Mira, en definitiva, si mos posam de ver en mans de Déu i dels altres. 

      Aquest és el sentit més profund de l’Eucaristia que vivim, que l’Església celebra. Tots noltros hem entrat avui a st. Esteve tal com som, amb les nostres pobreses personals i econòmiques. Però el que diu mira és si confiam amb Ell totalment o no, i si de ver servim als altres amb tot el nostre cor. 

      Jo crec que avui hem de donar gràcies per tants i tantes que teniu interès pels altres i col·laborau amb Caritas, amb sa Creu Rotja, amb alguna Entitat que cerca el bé dels més pobres. Per tants que anau a visitar algú que quasi bé no surt de ca seva per vellesa o malaltia. Per tants i tantes que fan el que poden a favor de sa seva família, des poble, de sa Parròquia. 

      Crec que avui hem de sortir d’aquesta celebració amb una pregària dita molt sincerament: Senyor donem la capacitat d’entrega com la viuda de Sarepta i com la viuda de l’evangeli d’avui. Feis que aprengui a fer el bé sense mai esperar ser reconegut, que em donin les gràcies, que m’aplaudeixin. Jo sé que no és massa cosa el que puc fer. Però també sé que si ho pos a les teves mans tu ho multiplicaràs.

Homilia diumenge 4 novembre 2018

XXXI/B 4-novembre-2018 

Text de l'Evangeli (Mc 12,28-34): En aquell temps, un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests».

Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que Ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'Ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

Homilia

     Després d’haver celebrat “Tots Sants” i haver contemplat com molts dels nostres germans cristians, havent viscut el manament de l’amor a Déu i als altres, han arribat a la santedat i han aconseguit la glòria eterna, avui, en aquest diumenge, Jesús ens torna a recordar quin és el fonament de la santedat: l’Amor a Déu i l’amor al pròxim. 

      Estimar a Déu, estimar als altres, ... vat aquí la solució que tenim a les mans per a saber ben viure i ben conviure. I és una llàstima. En tost de l’amor, no poques vegades implantam entre noltros sa mentida. I sa mentida, sa poca estima als altres i a sa veritat, es fa present en ambients normals i en llocs que, per la seva responsabilitat, haurien de ser referents. Només manca escoltar, aquests dies passats, notícies, llegir diaris, informar-nos. No, així no funciona ni una societat, ni un grup de persones, ni tan sols una parella qualsevol, ni cap de noltros mateixos. 

      I per què l’amor a Déu, font de l’amor als altres, sigui viscut, hem de viure una profunda relació amb Ell. Si l’amor a Déu cala profundament als nostres cors, serem capaços d’estimar també als altres, de dir sa veritat, de no tergiversar informacions. 

      Segons Jesús, l’amor a Déu i l’amor als altres són inseparables. Si estimam a Déu hem de procurar mirar amb bons ulls a tothom. Mirar amb bons ulls que vol dir “ser capaços d’aconseguir el creixement ètic i espiritual dels altres i, és clar, de noltros mateixos”. El Papa Benet XVI va dir que aquest manament de l’amor és com els dos braços de la creu: vertical (amor a Déu) i horitzontal (amor al proïsme). 

      Estimar no és sols l’ànima i l’estil del Nou Testament. No és cosa de fa quatre dies. La primera lectura d’avui, del Deuteronomi, ja expressa que també és propi de l’Antic Testament, de sempre. Aquest llibre, capítol 6, diu clar i llampant: “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces”. I aquesta encara avui és la pregària més estimada de la pietat hebraica. 

      Déu vol una adhesió total, no mitges tintes. Una adhesió amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Aquest és la clau de volta que sosté tot l’edifici humà i cristià de la vida espiritual de l’home.

      Aquesta unitat radical de l’amor és la base del sacerdoci de Crist. Ens ho diu avui la segona lectura, la carta als hebreus. Crist és la perfecció dels diversos sacerdocis de tots els temps. El sacerdot que ens fa falta i que tots hem d’intentar seguir i imitar: un sacerdot sant, innocent, immaculat.

      L’ànima del cristianisme no és la llei, ni és el culte en si mateix, és l’amor. L’amor és el que dóna importància a la llei: “Estimaràs al Senyor en tot el cor, ....”. Estimar el Senyor vol dir estimar-lo. Vol dir no tenir altres déus. Vol dir “estimar” “estimar sempre”, estimar tothom, ajudar-nos a créixer, a ser sants. 

      Hem de viure amb ganes, amb passió. I viure amb ganes i en passió a favor dels altres, reclama viure amb ganes i amb passió l’amor de cap a Déu. Ens hem d’animar!