ESPAIS DE PREGARIA ELS DIJOUS, I DE PREGARIA CONTEMPLATIVA ELS DIVENDRES 2023/2024
Sant Eleuteri - s.
II
Avui com cada dia,
segons es calendari del santoral cristià, se celebren una dotzena de sants, sants
que són màrtirs o beats canonitzats pel Vaticà, com és la beata Maria de l’Encarnació,
sant Expedit o sant Perfecte: açò és una costum que ja celebraven els antics
cristians recordant el dia de la seva mort. Jo m’he fixat avui amb st Eleuteri
que és un màrtir romà del segle II, i el seu nom prové del llenguatge grec que
significa homo lliure, per açò va
triar la Fe en Crist ressuscitat i no el suplici d’haver d’adorar a molts de
petits déus romans que no fan res, com ell mateix deia.
Sant Eleuteri neix a Roma en el segle II en plena persecució cristiana. De molt jove quedà orfe de pare, i sa mare, que pertanyia a una família il·lustre, i el seu avi que havia estat senador de Roma, que era sa capital de tot l’imperi romà, ja des de petit, el van educar en la doctrina de Jesús ressuscitat, i va ser ella mateixa, sa mare, qui va oferir el seu fill Eleuteri al papa Anaclet perquè l’eduqués en el servei a Déu, i segons conten, aquesta dona Antia va ser una de les cristianitzades pel mateix Pau de Tars, sant Pau.
El papa va enviar a Eleuteri a estudiar i ell ràpidament va profunditzar en els coneixements de la religió catòlica, va ser ordenat capellà i va progressar mol ràpid en els estudis; primer va ser diaca as costat del Papa i secretari de san Policarp, i de molt jove ja el van nombrar bisbe, perquè era una persona molt intel·ligent i servicial.
Conta sa llegenda que abans de ser bisbe el van tancar i el van tirar als lleons, però els animals el van respectar i es van ajeure al seu costat; en veure açò, els soldats qui el custodiaven, també es van convertir al cristianisme, però més tard també van ser tancats, torturats i martiritzats per haver renegat dels deus romans.
De camí cap a prendre possessió de la seu episcopal a Aquileya, va ser atacat i fet presoner per les autoritats imperials; el van dur a la presència del mateix emperador Adriano que n’havia sentit parlar molt d’aquell Eleuteri, perquè era famós per convertir a molta gent, i molts de grups nombrosos al cristianisme. L’emperador li retreu a Eleuteri que recordi que és descendent d’una de les famílies més il·lustres de Roma i que per tant no pot abandonar els déus dels seus avantpassats per adorar a un desconegut estranger qui va néixer a Nazaret, i que no era romà. Eleuteri però s’aguanta de contestar malament a l’emperador i tranquil·lament li va dir que aquests vells ídols romans eren sords i cecs perquè no ajudaven en res a ningú i que tant sols hi havia un únic, autèntic i vertader Déu, que és aquell Jesús que van matar penjat a la creu i que va ressuscitar d’entre els morts.
L’emperador Adrià en sentir açò es va enfadar moltíssim i, tot carregat d’ira i de maldat, va ordenar que el torturessin i el matessin decapitat perquè servís d’exemple a tots els romans. La mare d’Eleuteri, que segons diu sa llegenda, va ser convertida pel mateix sant Pau, esteia, com la verge Maria, al costat del seu fill martiritzat, i tota desolada i tot plorant, però també molt valenta va confessar en públic, al costat del cadàver del seu fill Eleuteri, que ella també era cristiana, per açò també la van decapitar junt amb el seu fill.
Actualment, sant Eleuteri és recordat com a símbol de la resistència contra la persecució dels cristians i com a model a seguir pels qui tenim una mica de fe. Ell i sa mare són dos màrtirs que donen la seva vida per voler defensar l’existència real de Déu, de l’Únic Déu que ha baixat al món per salvar a tots els humans que vulguin creure en Ell.
A s’evangeli
d’avui, sant Joan ens diu que Jesús deia a la gent que: -els qui creuen en el Pare que m’ha enviat, tenen vida eterna. Jesús
ens convida a creure i confiar en Ell i en el seu Pare. No hi ha res d’especial
en les paraules de Jesús, tot és ben normal: -amor i res més, per açò va venir Jesús
a aquest món, per amor. Què seria del món si tothom s’estimés com Déu ens
estima? -Senzillament que tothom seria feliç, no hi hauria pobresa, ni fam,
ningú passaria pena, no hi hauria odis ni guerres, possiblement alguna malaltia
natural, però poca cosa més. -Facem idò
com sant Eleuteri i tinguem sa Fe necessària per fer cas a Jesús i estimar als
altres: tots som germans, perquè tots som fills d’un únic Déu, d’un únic Pare.
I s’evangelista sant Joan, tota aquesta setmana parla del Pa de Vida: Dilluns diu -l’aliment que dura sempre i dona vida eterna. Dimarts: -Jo sóm el pa que dona la vida. Dimecres repeteix: -Jo som el pa que dona la vida. Avui diu: -Qui menja aquest pa viurà per sempre i qui en mengi donarà vida al món. I demà dirà: -Els qui mengen aquest pa viuran per sempre. És a dir que si volem viure amb amor i tenir vida eterna hem de menjar el cos i la sang de Crist, i tant com més vegades en mengem, millor, perquè a més aliment més vida i més força tindrem per poder estimar als altres. St Joan ho havia dit ja abans: -Afanyeu-vos per l’aliment que dona la vida eterna.
Vull dir que com més vegades anem a missa, i més vegades combreguem, més sabrem estimar. Preguem a Déu i acceptem la seva invitació a creure en Jesús que va demostrar al món que Ell és l’únic de tots els déus, és l’Únic Déu que s’ha sabut ressuscitar a Ell mateix després de morir, els altres són déus totalment morts, cap no ha ressuscitat, i jo no conec cap més Déu qui hagi ressuscitat que el Fill del nostro Pare del Cel.
Mengem el Cos de Crist per així tenir l’aliment per la vida eterna. Així com cada dia prenem l’aliment pel cos, prenguem també cada dia l’aliment per l’ànima, el Cos de Crist.
Beata Elena Guerra
Sant Benet de Palerm
Era fill de pares etíops, d’origen islàmic, de pell morena, per açò li deien Benet el negre; neix a Palerm, Itàlia, el 1526 i es converteix al cristianisme. Morts els seus pares va vendre les seves propietats i ho distribuí tot als pobres i, als 21 anys, es retira a una ermita de frares de la regla de st Francesc d’Asís. Estant en el convent Benet es dedicà a predicar la Paraula de Déu, va ser testimoni, com diu avui st Pere en el llibre dels Fets dels Apòstols, i Benet va demostrar als seus germans de claustre que qualsevol feina, per feixuga i per bruta que sigui, és totalment digna quan es fa per amor a Déu. El seu llit era en terra, el seu dormir era molt breu, el seu vestit era rústic i vell, la seva pobresa, extremada. El 1578, tot i ser analfabet, per la seva gran bondat el nombren superior del convent, però ell segueix amb allò que més li agradava que era fer de cuiner, servir als germans, per açò repartia el menjar sobrant entre els pobres. Un càncer va acabar amb la seva vida als 73 anys el dia 4 d’abril amb fama de santedat. Diuen que el seu cos encara es conserva incorrupte a Palerm. Va ser un sant pobre, però ric amb amor. A Veneçuela i a Colòmbia és venerat com a protector de les persones de color.
Sant Isidor de Sevilla
Fill
d’una honorable família visigoda, nascut a Cartagena, Andalusia, l’any 560,
tenia tres germans: -Florentina, que va ser monja, -Fulgenci que va ser
arquebisbe d’Ècija, i -Leandre bisbe de
Sevilla; aquest germà va ser el qui de més petit, el va criar després de morir
son pare. Isidor, de jove, és un estudiant vessut i poc entusiasmat que moltes
vegades fugia d’escola fins que un dia es dona compte de que amb sa força de voluntat,
es pot arribar molt enfora. Va estudiar a s’escola de la catedral i va aprendre
el grec i l’hebreu. Ordenat sacerdot, arriba a ser un gran historiador, gran filòsof,
musicòleg i prolífic escriptor i, llegint a st Agustí i sant Gregori el Magne, es
converteix en la persona més culte del seu temps. L’any 601, als 40 anys, va arribar
a bisbe de Sevilla que va durar uns 35 anys, i fou un dels més populars i
estimats del seu poble. Tant es va esforçar per convertir els arrians i els visigots
que l’any 633 va presidir el IV Concili de Toledo, i fou un dels més convençuts
de que era necessari que els candidats a sacerdot havien d’estar ben preparats
i ben educats, per açò va fundar el primer col·legi per a capellans, el primer
seminari per educar els futurs clergues i va establir que cada catedral havia
de tenir un seminari on s’ensenyaria grec i hebreu per poder entendre les
Escriptures, i a més també estudiarien dret i medecina juntament amb arts
liberals. Autor de nombroses obres escrites religioses i enciclopèdiques, és
venerat per catòlics i ortodoxes. Va morir el 4 d’abril del 636 a l’església de
st Vicenç de Sevilla. L’any 1722 va ser proclamat Doctor de l’Església, i en el
2003, el Papa Joan Pau II el va proposar com a patró d’internet, però no es va
arribar proclamar-lo oficialment.
Són
dos sants totalment diferents: un analfabet i s’altre un gran savi doctor de
l’Església. Vet aquí com Déu se’n serveix de qualsevol persona per ser
testimoni seu, per ser sants, per tal de demostrar la realitat divina de
Jesucrist. St. Pere, en la 1a Lectura, diu: -noltros en som testimonis, tots els sants són testimonis. Testimoni,
segons diu es diccionari, és aquell qui està present per després donar-ne fe
d’allò que ha vist o sentit. Per açò si noltros volem ser sants, hem de ser primer
testimonis, i com diu també es diccionari, hem de comparèixer, hem de
certificar a tothom allò que hem sentit de sa Paraula de Déu i donar-ne exemple
fent el bé.
No
vulguem ser tant incrèduls com els mateixos apòstols que van quedar sorpresos
de veure el Mestre ressuscitat, que fins i tot Jesús els va haver de dir que el
toquessin i que li donessin de menjar per comprovar que realment era Ell, el mateix
qui havia mort en una creu i ara ha ressuscitat.
Han passat ja més de dos mil anys des de Jesucrist, i sempre han existit testimonis, cada dia celebram més de 8 ó 10 sants, per tant no facem com els apòstols, no dubtem, siguem vertaders testimonis, siguem sants, certifiquem que Jesús va venir per salvar-nos, perquè després de dos mil anys i de tants de sants, podem estar prou ben convençuts del que expliquen les Escriptures sobre de la vinguda, vida, mort i resurrecció reals de Jesús el Salvador, ben convençuts de que el mateix Déu va venir a aquest món per salvar tots aquells qui volguessin, i aquells que no vulguin salvar-se serà problema seu, encara que així i tot hem d’intentar convèncer-los amb el nostro testimoni, amb el nostro exemple de santedat, de bondat, de fer el bé i de servir a tothom. Intentem idò ser testimonis com diu sant Pere a sa 1ª lectura i com diu el final de s’Evangeli de st Lluc: - voltros en sou testimonis, igual com també ho van ser sant Benet i sant Isidor, testimonis de Crist ressuscitat.
SANT NICOLAU DE FLUE ( s.XV )
Nascut el març de 1417 a Flüeli (Suïssa), des de jove va conèixer el moviment místic dels Amics de Déu, corrent espiritual que va captivar durant segles als esperits inquiets a favor d’una vida espiritual intensa d’unió amb Déu. Es va casar amb Dorotea Wyss i van tenir deu fills. Ell, amb una trajectòria exemplar, va presidir el govern de Sachseln i va ser designat conseller i jutge cantonal. Tot i que no sabia llegir ni escriure, el seu temperament era pacífic i conciliador. Entre 1433 i 1460 va haver de deixar la llar familiar i allistar-se a l’exèrcit com oficial en vàries campanyes bèl·liques. Els seus biògrafs parlen de la seva bondat, del seu tracte humanitari amb els enemics, del seu respecte a les dones, als infants i als temples. Quan li va ser possible deixar la vida militar, va tornar a la vida civil. Amb el permís de la seva esposa, va viure l’experiència dels Amics de Déu. Però Déu no el cridava aquí. I anà a un lloc solitari (Ranft), on l’any 1468 se li va construir una ermita. Pas a pas, va passar a ser el Bruder Klaus (germà Nicolau), el conseller, el director espiritual, el pacificador del poble. Tothom el tenia com un sant vivent, i el contacte amb ell era font de consol espiritual i desig de seguir a Crist. Al setanta anys moria el 21 de març de 1487. El 15 de maig de 1947, Pius XII el va canonitzar i el va proclamar patró de Suïssa.
La primera lectura del llibre del Gènesis que hem escoltat ens parla de l’aliança que fa Déu amb Abraham.
“Faig aliança amb tu, i et faré pare de molts pobles.” També el salm d’avui 104 diu “Recorda sempre l’aliança, la promesa feta per milers de generacions, l’aliança pactada amb Abraham, el jurament fet a Isaac.” Que vol dir per noltrus fer una aliança. ? És un pacte, un acord entre dues o més persones que és comprometen...
Hi ha que reconeixar a Abraham una fe a prova de qualsevol raonament. Abraham se fia de Déu i creu el que li diu, jo pens que ell no sap com ho farà per donar-li una descendència tan nombrosa, però sap que contra tota lògica, així serà.
Tenim noltrus la fe d’Abraham.? Podem arribar a creure com Abraham, ó ens quedarem a mitat de camí.? Noltrus deim que tenim fe, però necessitem que ens ajudin, necessitem pregar, escoltar. La fe és un regal de Déu que ens fa a cada un de noltrus, pens que és un regal que necessita, primer de tot ser acceptat i després ser alimentat, dur una forma de vida que vagi d’acord amb el que deim i creiem, tenim l’ajuda sempre del Bon Jesús, però amb de posar de la nostra part.
Qui és Jesús per noltrus en aquest moment de la nostra vida.?
Seguim fent pactes amb Ell. ?
Avui celebram la festivitat de Santa Matilde
Molt jove es va casar amb Enric, duc de Saxònia (Alemanya). El seu matrimoni va ser excepcionalment feliç.
Enric va ser nomenat rei, i Matilde en convertir-se en reina no va deixar les seves maneres humils i pietoses de viure. Al palau reial més semblava una bona mare que una reina, i la seva pietat s'assemblava més a una religiosa que a una dona de món. Cap dels que hi acudien a la recerca d'ajuda se n'anava sense ser atès.
Era extraordinàriament generosa a repartir almoines als pobres. El seu marit gairebé mai no li demanava comptes de les despeses que ella feia, perquè estava convençut que tot ho repartia als més necessitats. Tampoc no es disgustava per les freqüents pràctiques de pietat a què ella es dedicava, la veia tan bondadosa i tan fidel que estava convençut que Déu estava content del seu sant comportament.
Després de 23 anys de matrimoni va quedar vídua, Els seus darrers anys els va passar Matilde dedicada a fundar convents ia repartir almoines als pobres
La primera lectura relata un moment crucial a la història del poble d'Israel. En aquest capítol, en el context de l'Escriptura es mostra com Moisès, que es trobava a la muntanya del Sinaí rebent les Taules de la Llei de Déu, torna al campament i descobreix que el poble s'ha desviat adorant un vedell d'or, circumstància que provoca la ira de Déu, que suggereix la destrucció de la nació. Però Moisès, pregant misericòrdia a Déu i recordant-li la promesa que va fer a Abraham, Isaac i Jacob, actua com a mediador entre Déu i el seu poble Israel.
Avui dia, podem trobar paral·lelismes en la tendència humana a apartar-se de principis fonamentals o valors ètics, sovint a la recerca de satisfacció immediata o plaers mundans. Similar a l'episodi del vedell d'or, les societats modernes de vegades poden caure en l'adoració d'ídols contemporanis, com ara la recerca obsessiva de riquesa, el materialisme, la tecnologia, els “likes” a les xarxes socials i l'èxit a qualsevol cost.
La paciència i la misericòrdia divines esmentades al passatge ens recorden la importància de la compassió i la tolerància en les nostres interaccions quotidianes. En un món dividit, la crida a la reconciliació i la comprensió mútua és un reflex de la gràcia divina que perdona
En definitiva, la lectura de l'Èxode ens serveix de recordatori que, malgrat els canvis a la societat al llarg del temps, necessitat de pregària i misericòrdia divina continuen sent importants a la vida moderna.
L´Evangeli de Joan relata sense embuts la duresa de les paraules que Jesús dirigeix als jueus, desemmascarant l'actitud del cor humà de buscar la seva pròpia glòria en lloc de la Glòria de Déu, negant-se així la possibilitat d'omplir-se de l'Amor de Déu. . És una crida a la coherència personal pel que fa a la missió que Déu Pare li confia.
Les Escriptures donen testimoni de Jesús, el Messies, “l'ungit”, “l'enviat”. Acollir i estimar la Paraula de Déu és acollir i estimar Jesús mateix i estimar el Fill, és estimar el Pare. D'aquest amor brolla la vida eterna, el regal i el reconeixement més gran que puguem rebre de Déu mateix.
Sempre hi ha altres déus a les nostres vides, quins són els teus? Hi ha coherència entre la meva vida i la meva fe? em sento enviat a donar testimoni de la Gràcia de Déu?
SANTA PERPÈTUA I SANTA FELICITAT
El 7 de març del 203 van morir màrtirs, a l’amfiteatre de Cartago, la capital del Nord d’Africa, aquestes dues dones de poc més de 20 anys, juntament amb el seu catequista Saturi i altres tres cristians en temps de Septimi Sever. Aquest emperador pretenia frenar l’avanç del cristianisme. Perpètua, persona culta i de prestigi, tenia un fill de pocs mesos; Felicitat va donar llum a la presó. Del seu martiri se ‘ns conserva un relat detallat, format en part per escrits dels mateixos màrtirs (Perpètua escriu una mena de diari de presó, en que narra visions simbòliques alhora que explica, per exemple, les dificultats per donar de mamar al seu fill), i en part de narracions de testimonis dels fets, que narra com van ser destrossades per les feres i finalment decapitades. El pare de Perpètua no entenia el comportament de la seva filla i li va pregar que apostatés sense aconseguir-ho. Felicitat va viure feliç el martiri amb els altres companys després d’haver donat a llum a la seva filla fins i tot abans del temps oportú. Les embarassades no podien patir el martiri.
(Del llibre de Bosco Faner – SI CERQUES REFERENTS, AQUÍ SON)
Amb deman?: Hauria deixat a les meves filles? Jo que ves fet? Tenc prou fe com Perpètua i Felicitat?.
El salm 94 diu:
Pens que aquest verset és molt apropiat per Perpètua i Felicitat. Elles van preferir anar cap al Senyor en crits de festa; presentar-se i lloar-lo. Tenien molt clar que el nostre Pare, és el primer en tot i per tot.
Del llibre dels Proverbis:
8-17 – Jo estimo els qui m’estimen. Els qui per mi es deleixen, en troben.
28-2 - En un país revoltat, els governats es multipliquen;
Amb un sol home sagaç i expert, el dret retorna.
Els dos primers Proverbis, també ens parlen de Perpètua i Felicitat.
El 28-2, va per el emperador, que pretenia frenar l’avanç del cristianisme.
No oblidem, que avui son perseguits els cristians.
Preguem per la Pau.
Tal dia com avui, celebrant el Sant Dositeo de Palestina, (en grec Dositheou) va ser un monjo palestí del segle VI, venerat com a sant per les esglésies Catòlica, Ortodoxa i Copta. Se'l considera patró de Gaza i és venerat només en anys de traspàs, ja que la seva celebració litúrgica coincideix amb el 29 de febrer. També tenim present els Sants Emma, Rufino i Antonieta.
Se sap que Dositeo va ser un soldat quan era jove, i, ja que Palestina es va fusionar amb Síria, els seus habitants van passar a ser ciutadans de l'Imperi Bizantí, i es podria creure que Dositeo va ser un militar al servei de Constantinopla.
Mentre estava de campanya pel Getsemaní, segons la tradició, va trobar una pintura sobre les tempestes de l'infern, cosa que el va fer convertir-se a la vida monacal, en el seu natal Gaza.
Va ser deixeble del famós Doroteo de Gaza, qui també és considerat patró de Gaza.
Avui, l'Evangeli és una paràbola que ens descobreix les realitats de l'home després de la mort. Jesús ens parla del premi o del càstig que tindrem segons com ens haguem comportat.
El contrast entre el ric i el pobre és molt fort. El luxe i la indiferència del ric; la situació patètica de Llàtzer, amb els gossos que li llepen les úlceres (cf. Lc 16,19-21). Tot té un gran realisme que fa entrar a l'escena.
Podem pensar: on estaria jo si fos un dels dos protagonistes de la paràbola? La nostra societat, constantment, ens recorda que hem de viure bé, amb confort i benestar, fruint i sense preocupacions. Viure per a un mateix, sense ocupar-se dels altres, o només el necessari per tal que la consciència quedi tranquil·la, però no per un sentit de justícia, amor o solidaritat. I noltros feim res per millor aquesta societat nostra? Som consients del que vivim?
L'evangeli ens mostra on van a parar els que només viuen per als seus interessos, els seus egoismes, oblidant els pobres. Els nostres cors s'haurien de tornar més sensibles davant les necessitats alienes, fent-les pròpies, suavitzant-les amb amor i caritat.
Avui se'ns presenta la necessitat d'escoltar Déu en aquesta vida, de convertir-nos-hi i aprofitar el temps que Ell ens dóna. Déu passa comptes. Durant aquest temps de Quaresma noltros feim revisió de la nostra vida o som persones que no sabem escoltar al nostre Déu. En ocasions se’ns pot presentar moltes maneres d’estimar o bé consolar, sol’s noltros sabem que es el millor.
Germans idò durant aquest temps que encara ens queda aprofitem per fer obres de caritat en vers els demés i pensem que es el millor per el nostre món.
Sant Onèssim
En el Martirologi del santoral catòlic, s’anomenen uns 7 mil sants i beats en tot l’any, açò sortiria a una vintena de sants i beats cada dia. El Martirologi és el catàleg del Vaticà on cada any s’actualitzen les canonitzacions que fa el Papa, i entre altres sants i beats, avui 15 de febrer, celebram sant Onèssim, possiblement nascut a Coloses poc després de la mort de Jesús, i martiritzat per lapidació, apedregat fins a morir, l’any 68 a Roma per ordre de l’emperador.
Onèssim era un jove esclau de Filemó de Colosses, un convertit per st Pau, i es diu que Onèssim va robar al seu amo Filemó i després va fugir perquè el perseguien, i per escapar del càstig, es va refugiar en sant Pau que esteia tancat a la presó de Roma. Pau el converteix al cristianisme i vol reconciliar aquest esclau amb el seu amo Filemó que era amic de st Pau, per açò escriu una carta que tots coneixem en el Nou Testament, que és la carta de st Pau a Filemó, perquè perdoni i posi en llibertat el seu esclau Onèssim. Segurament aquest Onèssim més tard va ser consagrat bisbe d’Efes pels apòstols després de la mort del bisbe Timoteu.
La carta de st Pau a Filemó diu que li envia Onèssim com si li enviés el seu propi cor, i que el perdoni, encara que li agradaria poder-lo tenir ell al seu costat, però Pau no vol fer res sense el consentiment de Filemó. I St Pau acaba la carta a Filemó dient: -Si em tens per germà, rep a Onèssim com a jo mateix. I si t’ha perjudicat o te deu alguna cosa, carrega-ho al meu compte. Jo, Pau, ho escric de la meva pròpia ma, i jo t’ho pagaré, tot i que te podria recordar el deute que tu tens amb jo mateix. Si, germà, estima i dona al meu cor aquest regal que segur me faràs, i que serà molt més d’açò que te jo deman.
Vegem com, d’aquesta curta història, en podem treure una noble lliçó, i és que Déu se serveix dels plans més petits i menys impensables per arribar a les alçades més altes de la santedat. Sant Pau perseguia els cristians, però el mateix Déu se’n serveix d’ell per convertir molta gent al cristianisme. I Onèssim que era un esclau que robava al seu amo, Déu se n’aprofita fins a considerar-lo com a sant en varies denominacions cristianes, com són la Catòlica Romana, l’Ortodoxa Oriental i el Luteranisme, al que avui tenim com a exemple cristià, i que també apareix en una altre carta de st Pau, en els de Coloses, on diu que Onèssim acompanyava a Tíquic a visitar els cristians, pot ser segurament seria sacerdot.
A sa primera lectura d’avui, que és del Deuteronomi, el llibre de l’Antic Testament on Moisès explica la renovació de l’Aliança amb Yahvé, diu als israelites: -Avui te toca escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció, estima el Senyor i en Ell trobaràs la vida. Unes paraules que ens fan pensar: -saber escollir, esser lliures. I el salm núm. 1 d’avui també ressalta l’esperança en Déu i diu: -Feliç l’homo que té la seva confiança en el Senyor, serà com un arbre vora l’aigua que dona fruit quan és el temps. Per a jo açò vol dir que hem de confiar en Jesús el Salvador que va venir precisament per açò, per treurar-nos del mal i salvar-nos del pecat. Confiem en Déu, com diu el salm d’avui, i donarem fruit, i trobarem la vida salvada.
I
s’evangeli de st Lluc d’avui ens diu pràcticament el mateix: -Si algú vol ser amic meu que cada dia
prengui la seva creu i m’acompanyi. Aquí, mentre preparava aquesta pregària
he recordat sa història d’aquell jove que tota sa vida es pensava que sa seva
creu era sa més feixuga de totes, fins que un dia va demanar als altres que,
abans d’entrar a missa, tothom deixés sa seva creu a s’entrada de l’església i,
que en sortir cadascú triés la que més li agradés. Ell va procurar sortir dels
primers i, quan va comparar totes les creus que hi havia a s’entrada, va ser
del parer de tornar agafar la seva pròpia, mai no les havia posades en
comparació, i així les va veure quasi totes iguales, fins i tot alguna era més
feixuga que no la seva pròpia. Pot ser voldríem una creu a la nostra pròpia
mida, però és que ja la tenim i moltes vegades no ens sabem conformar amb allò
que Déu ens ha donat. Déu mai no ens donarà les coses que noltros no puguem
aguantar, ja sap Déu fins a quina mida noltros podem arribar suportar.
Prenguem exemple del sants i dels apòstols i ajudem als altres a carregar les creus i les nostres pròpies creus, que cadascú es carregui amb la seva pròpia creu, perquè, si les miram bé, totes són més o manco semblants i més o manco feixugues. En Déu hi trobarem la vida.
Connectats amb Déu
El Papa Francesc, la setmana passada explicava que:
- quant Déu va voler crear els peixos, ho va parlar amb l’aigua,
- quant Déu volgué crear els arbres, ho va parlar amb sa terra,
- però quant Déu va voler crear ses persones, es va mirar a Ell mateix i es va dir: -Facem les persones a imatge i semblança nostra.
Segueix dient: -si treus un peix de l’aigua, es morirà,
-i si rabasses un arbre de la terra, també es morirà,
- Així mateix, si una persona es desconnecta de Déu, també es morirà, perquè Déu és el nostro entorn natural, vam ser creats per Ell per a viure en la seva presència. Per açò hem de viure connectats amb Ell, perquè només amb Déu existeix la vida. Connectem-nos amb Déu.
La mar, encara que no tengui peixos, segueix essent aigua, però els peixos sense aigua no son res. Sa terra sense arbres, segueix essent terra, però els arbres sense sa terra, no són res.
Igualment passa amb Déu, que sense les persones, segueix essent Déu, però les persones sense Déu, no són res.
-I acaba aquestes paraules dient: -Si comparteixes aquest missatge amb altres, açò es diu evangelització. - Compartiu.
SANTA JOSEFINA BAKHITA, VERGE i SANT JERONI EMILIÀ
Filla d’un cap de tribu, fou capturada per negres àrabs al Sudan l’any 1878. Els raptors li van donar nom:Bakhita (= afortunada) El cònsol italià al Sudan la comprà. A Itàlia el 1890 rebé els sagraments de la iniciació cristiana.(baptisme, confirmació i eucaristia)Va néixer el 1869 i Morí el 8 de febrer de 1947.
Sant Jeroni, va néixer a Venècia i de família noble l’any 1486. Va abandonar sa carrera militar i política després de fer-ne de tots colors, i als 25 anys es va dedicar a socorre els pobres, orfes i joves abandonats. La seva conversió li va venir gràcies a la relació mantinguda en Sant Gaietà i els teatins) El contacte directa amb el carrer i la panoràmica amb els hospitals el va fer descobrir la trista realitat de molts infants i joves abandonats a la seva pròpia sort. El 6 de febrer de 1531 fa un canvi de vida: abandona la casa familiar, reparteix entre els pobres el que té i es disposa a viure amb els al-lots del carrer compartint amb ells pobresa i treball, casa i pa. Va morir a Itàlia l’any 1537.
Fa unes setmanes ha s'evangeli de Joan, dos dels seus deixebles cerquen i sa fixen en Jesús i ell se'ls mira i els hi diu que cercau veniu i ho veureu, per això a n'els evangelis Jesús empra molt els verbs cridar, cercar i trobar, son molt importants per ell. Els humans tenim necessitat de cercar allò que no sabem que desconeixem, aquesta dona ha sentit rallar de Jesús i va a l’encontra el va ha cercar té necessitat, sa seua filla està malalt-ta i fa el que sigui possible per trobar-lo, no faríem noltros el mateix? i quant el troba el crida li suplica, sa tira als seus peus demana ajuda perquè curi sa seua filla, té esperança amb ell necessita confiar, necessita creure, en aquell moment no li importa rés més que la salut de la seva filla, no cau en sa desesperació insisteix, no es rendeix tan fàcilment, no hi perd rés per provar-ho, tanmateix ja ho te tot perdut nomes sa fe en Jesús la pot salvar, encara que no el coneix de rés te plena confiança amb ell, sa fe d’aquesta dona no veu només sa figura de Jesús, sinó que veu mes enllà de lo que té davant, es un misteri. Diuen que sa fe mou muntanyes, Jesús l’escolta està atent la sent i es gira hi li diu ves a casa teva el dimoni ja ha sortit de la teva filla, per fi sa súplica d’aquesta dona ha estat atesa ha estat escoltada. Jesús no fa comèdia, no passa desapercebut, no deixa ha ningú de banda, indiferent, per ell tots som importants, Jesús no pot evitar que la gent el cerqui, que el trobi, és que ell vol que el cerquem per això es fa trobadís, per que vol que l’escoltem com ell mos escolta, amb es silenci i sa pregària.
Pregaria
dijous 25 de gener 2024
Benvinguts a tots, benvinguda comunitat, ben trobats.
Començam sa pregaria d’aquest dijous dia 25 , sa commemora sa conversió de sant pau, Sant Pau de Tars, abans era de nom Saula, era un ferísseu, convençut , defensor tossut de la seva religió Jueva que defensava, la vivia, i era un perseguidor dels cristians , un bon dia va experimentar una vivencia que va capgirar la seva vida, es trobar en Jesús cara a cara, en el camí de Damasc, sent aquelles paraules de Jesús, Saula Saula per que en persegueixes, i ell desconcertat totalment va passar de perseguir els cristians a ser un cristià perseguit, per seguir a Crist
Pau va ser anunciador de l'evangeli ,cridat per Jesús.
Si contempléssim l'evangeli de Sant Marc, el capitul 16 verset 15-18, «Jesús s’apareguer als 11 i els digué: Anau per tot el mon, i predicau la bona nova de l'evangeli» i que vol dir això? Que entenem noltros per bona nova? Pensem-hi.
Jesús ens diu estima al senyor el teu Déu i al pròxim com a tu mateix, en deman com ho visc?
Realment sabem estimar als altres com noltros voldríem ser estimats?
O l'exercici aquell de practicar la humilitat, la senzillesa, una actitud o una vivencia de moltíssima pregaria, de ser persones orants, i a mes de fer-nos pobres, pensau que l’amor que ens va tenir Jesús, per noltros tots, el va dur fins a la creu.
Noltros en las diferents realitats que vivim dia dia, les vivim les contemplam des de Déu? i plantegem en cada moment i en cada situació com, com ho faria el senyor? com actuaria ell en en aquell cas concret? i en aquell altre? , i a n’aquesta diferencia? com l'abraçaria? com el miraria?
Visquem sempre des Déu, ells ens dona la gracia, per noltros poder viure tot açò, estiguem a la escolta amb una mirada oberta, tinguem una actitud positiva davant de tot, agafem molta confiança amb Ell.
Pregaria dijous 18 de gener 2024
SANTA MARGARIDA D’HONGRIA (s.XIII)
La princesa Margarida, filla del rei Bela IV d’Hongria i de María Laskarina, va néixer en el castell de Turoc (Hongria) l’any 1242 i va ser confiada a les monges dominiques.
Els seus pares havien fet el vot de consagrar-la a Déu si Hongria s’alliberava de la invasió dels tàrtars, gràcia que fou concedida. Des de petita, Margarida va acceptar el vot dels seus pares. Als 12 anys va viure la professió religiosa. Va ser en el monestir d’una illa del Danubi, Nyúle, a prop de Buda, Budapest (anomenada de santa Margarida, després de la seva mort ), on va passar tota la seva vida, entregada a la pregària i penitència. Segons la Butlla de canonització: Usava vestits pobríssims, desitjava els oficis més humils, vivia la cura de les malalties més repugnants... La roba que els seus pares li donaven, la venia i amb el diner recollit satisfeia als pobres.
Va morir el 18 de gener del 1270. Va ser canonitzada pel Papa Pius XII el 19 de novembre del 1943.
L’Evangeli d’avui me volgut fixà en la frase que diu “ Jesús se n’anà amb els deixebles cap al llac i el segui una multitud de gent “.
Tots venim a missa, no d’una forma solitària, tots venim perquè volem compartir una mateixa fe, som gent de diferent edat, no som iguals, tenim maneres de pensar i de fer diferents però tots el cerca’m el volem sentir i escoltar el que ens diu a cada ú de noltros perquè l’Evangeli sempre és bona noticia.
La diversitat de l’Església que noltros vivim, la tenim que veure de forma positiva, amb de descobrir un Jesús capaç d’unir persones molt distintes, hem de viure en comunitat, tots cerca’m, tots tenim de caminar junts i tenim que posar els nostres dons en comú.
Escoltem i facem el camí sinodal que ens demana el Papa Francesc.
Com diu el Salm d’avui: Confio en Ell, no tinc por de res.
Si tots noltros compartim una mateixa fe, jutj els altres que no pensen com jo?,
Veig la diversitat de l’Església com una riquesa, o com una dificultat?
Com voldria que fos la nostra Parròquia?
Posem tots el nostre granet d’arena i visquem amb alegria i confiança.
Pregaria dijous 21 de desembre 2023
Sant Pere Canisi, Peter Kanijs va néixer a Nimega ( Güeldres, actualment Holanda ) l’any 1521, d’una família de set fills, essent ell el segon i l’únic baró. Va estudiar a la Universitat de Colònia, matriculant-s’hi l’any 1536 i aconseguint el títol de mestre. Després va anar a Lovaina a estudiar dret canònic ( 1539 ). Durant l’abril de 1543, sota la direcció del sacerdot Pere Fabro, va fer els Exercicis Ignasians. A l’edat de 22 anys va ingressar en la Companyia de Jesús com a novici, essent un dels dos primers novicis jesuïtes espanyols. Va ser ordenat prevere l’any 1546.
D’ell podem destacar que va fundar col·legis i
predicar, va escriure i publicar moltes obres. Va tenir molt d’impacte el
Catecisme major ( 1555 ), Catecisme mínim ( 1556 ) i finalment el Petit
catecisme dels catòlics ( 1558 ), es vam fer diferents traduccions. Va morir
l’any 1597 a Friburg de Suïssa, a l’edat de 76 anys.
Avui, el text de
l'Evangeli correspon al segon misteri de goig: la «Visitació de Maria a la seva
cosina Elisabet». Es ben bé un misteri! Una silenciosa explosió d'un goig
profund com mai la Història ens ho ha narrat! És el goig de Maria, que acaba de
ser mare, per obra i gràcia de l'Esperit Sant. La paraula llatina “gaudium”
expressa un goig profund, íntim, que no esclata per fora. Malgrat això, les
muntanyes de Judà es cobriren de goig. Maria exultava com una mare que acaba de
saber que espera un fill. I quin Fill!
Goig en l'ànima i en el rostre d'Elisabet, i en el nen que salta d'alegria dins les seves entranyes. Les paraules de la cosina de Maria travessaran els temps: «Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre!» (cf. Lc 1,42). El rés del Rosari, com font de goig, és una de les noves perspectives descobertes per Joan Pau ll en la seva Carta apostòlica sobre El Rosari de la Verge Maria.
La joia és inseparable de la fe. «I d’on em ve
això que vingui la mare del meu Senyor a mi?» (Lc 1,43). L'alegria de Déu i de
Maria s'ha escampat arreu del món. Per a donar-li pas, només cal obrir-se per
la fe a l'acció constant de Déu en la nostra vida, i fer camí amb l'Infant, amb
Aquella que ha cregut, i de la mà enamorada i forta de sant Josep. Pels camins
de la terra, l'asfalt o els terrenys fangosos, un cristià porta damunt seu,
sempre, dues dimensions de la fe: la unió amb Déu i el servei als altres. Tot
ben junt: amb una unitat de vida que faci que no hi hagi solució de continuïtat
entre una cosa i l'altra.
Sant Pere Canisi ho manifestà així; Quan vaig
haver gosat arribar-me al vostre cor dolcíssim i en ell vaig haver calmat la
meva set, vau prometre’m un vestit fet amb tres trossos, capaç de protegir la
meva ànima nua; aquest vestit s’adeia molt a la meva professió. I els tres
trossos d’ells eren; pau, amor i perseverança.
Fes-nos sol·lícits a l’entrega i al servei per damunt dels nostres interessos. Com ens han mostrat avui Sant Pere Canisi i Maria. Que sapiguem anar a l’encontre de tota vida fràgil i necessitada.
Pregaria dijous 14 de desembre 2023
Joan de la Creu, juntament amb Teresa de Jesús,
és un dels mestres més importants de la vida cristiana, de més significació
fora de l'església catòlica i un dels més grans poetes lírics de tots els temps per la seva experiència personal, pel seu
pensament fort i vigorós, pel seu extraordinari domini del llenguatge.
Joan de
la Creu: Místic, poeta, teòleg, sant doctor de l'església. Tot el seu pensament
cap en una simple frase: La unió de la persona amb Déu. Vocació a la que va
lliurar la seva vida amb amor lúcid i apassionat això és per Joan de la Creu
tota una evidència perquè el Déu que ha experimentat en la seva vida, que ha
contemplat en la història bíblica de la salvació i en la de Teresa de Jesús,
per exemple, és un Déu desmesurat en el donar-se: "Qui podrà dir fins on
arriba el que Déu engrandeix una ànima quan és dóna per agradar-li? No es pot
ni tan sols imaginar perquè ho fa com Déu, per mostrar qui és
Ell". Aquesta és "la condició de Déu" (C 33, 8).
Joan és un home ferm, que sap el que costen les coses, és conscient que cal lluitar per millorar i per a ser sant, i per això Jesús exclama: «Des dels dies de Joan Baptista fins ara el regne dels cels sofreix violència i els violents l’arrabassen» (Mt 11,12). Els “violents” són els qui es fan violència a si mateixos: —M'esforço per creure'm que el Senyor també m'estima a mi? ¿Em sacrifico per ser “petit”? M'esforço per ser conscient i viure com a fill del Pare?, ¿per què em queixo de seguida que noto que em manca alguna cosa que considero necessària?!
Ens diu Jesús també avui: «Joan és Elies (…). El qui tingui orelles, que escolti» (Mt 11,14-15). Què vol dir? Vol aclarir-nos que Joan era vertaderament el seu precursor, el que va dur a terme la mateixa missió que Elies, conforme a la creença que existia aleshores que el profeta Elies havia de tornar abans que el Messies.
Pregaria dijous 30 de novembre 2023
San Andrés nació en Betsaida, lago de Galilea. Fue discípulo de Joan Baptista y hermano de Pedro, pescador del mar de Galilea.
Andrés fue el primer discípulo y el primero que escucho la llamada de Jesús. Por esto los ortodoxos le llaman Protokletos, el "primer llamado".
El quiso imitar Jesús en diferentes ocasiones hasta su martirio a Patras (Grecia) en una cruz en forma de X (cruz de S. Andrés).
El 26 de setiembre del año 1964 la cabeza de S. Andrés volvió a Constantinopla. La cabeza había estado venerada por el Papa, Pau VI y por los cardenales que asistieron al Concilio Vaticano II. El día 23 del mismo septiembre, el patriarca Atenágoras la había traído a Roma, al Papa, un icono con el cordero entre Andrés y Pere.
Evangelio
Lo que más me ha llamado la atención en el evangelio de hoy es la palabra "inmediatamente" que Mateo repite dos veces cuando Jesús llama Pedro, Andrés, Santiago y Juan, mientras pescaban. La capacidad de escucha de los cuatro apóstoles es impresionante. "Inmediatamente". Siguieron a Jesús inmediatamente, sin pensar en nada más. Dejaron el trabajo, la familia, su vida....
Me pregunto cuántas veces Jesús me ha llamado y yo no lo he oído, no lo he escuchado.
¡Dejar todo... que miedo y que confianza!
Pero hay que vivir
la vida, no solo hablar de ella. Hay que ser activos, no solo hablar de
amor, sino averiguar si ponemos amor en nuestra vida y en nuestra
manera de vivir. No hace falta grandes gestos, bastan pequeños o insignificantes.
Nadie, a lo mejor, se enterará de lo que hemos hecho, pero no es importante. Seguimos adelante, haciendo el bien con alegría, escuchando y amando a todos los que
nos rodean.
Y yo, ¿qué me propongo?
Pregaria dijous16 de novembre 2023
Espai de pregària, Santa Margarida d’Escòcia
Santa Margarida de origen anglès, va néixer a Hongria l’any 1045-46 durant l’exili dels seus pares, tornant a Anglaterra a la cort del rei Eduard, germanastre del seu pare, va tenir la necessitat de refugiar-se a Escòcia per la invasió dels Normands a la mort del rei. Instal·lada a Escòcia l’any 1069 i a l’edat de 24 anys, es va casar amb el rei Malcom 3, anomenat el sanguinari per haver exterminat als seguidors de Macbeth, el qual havia assassinat el seu pare, li havia usurpat el tron. Del seu matrimoni van néixer vuit fills, sis homes i dues dones. Amb dolcesa va transformar i millorar el comportament del rei i de la cort. Es va distingir per la seva vida austera, pel seu interès cultural i religiós, per la seva estima als pobres, per la reforma, I pel foment de la vida religiosa. Cada dia servia menjar a 24 pobres després de rentar els peus a sis d’ells. Durant el temps d’advent i de Quaresma donava menjar a tres-cents pobres i repartia almoina a molts. Va ser una mare i una reina exemplar. Amb la seva educació i exemple, aconseguí que dos dels seus fills, David i Matilde, foren aclamats sants. Va morir el 16 de novembre de l’any 1093, afectada per la mort en combat del seu marit i un fill. Canonitzada el 1251, va ser declarada patrona d’Escòcia el 1673.
· A s’evangeli de Lluc, els fariseus demanen a Jesús quan vindria el regne de Déu, i els hi diu Jesús “Mireu, és a tal lloc o a tal altre. El regne de Déu ja és enmig vostre, Jesús els hi va contar i explicar durant tres anys i ells no van entendre rés
· I noltros 2.000 anys després tampoc no ho hem entès. Per que el regne de Déu implica posar-nos al costat des qui pateix de s’immigrant des qui està tot sol
· El regne de Déu no és imminent, es feina de tots a l’hem de construir cada dia de la nostra vida, no té fronteres és en tots els llocs menys impensables, construir un món millor mes just, és un procés gradual, és l’estil de vida del cristià, és donar sense rebre rés ha canvi.
· El regne de Déu va ser en tot moment en la Santa Margarida, per que ella va entendre i va actuar sempre en be dels altres.
· El regne de Déu és sobre tot, estimar a Déu i als altres.
· Es donar sense rebre rés a canvi, també mos dona felicitat.
Pregaria dijous 08 de novembre 2023
Basílica de Laterà.
Els qui hem tingut sa sort d’anar a Roma i hem tingut l’honor de visitar aquesta basílica del Laterà, hem pogut comprovar la gran devoció que tenim tots els cristians per aquella famosa escala de 28 escalons de marmol, folrats de fusta, que només es poden pujar agenollats i que, segons conta sa tradició, formaven part del pretori de Ponç Pilat, a Jerusalem, que va pujar Jesús sentenciat a mort; aquests escalons, a l’any 326 van ser regalats per santa Helena, sa mare de l’emperador Constantí el Gran, que els va fer dur de Jerusalem i els va fer instal·lar en aquesta catedral. -Aquesta basílica va ser la seu residència Papal abans que la de st Pere del Vaticà, fins fa poc més de mil anys.
En aquesta festa
d’avui celebrem la comunió eclesial amb el Papa, i els bisbes i les esglésies
de tot el món, i és un signe d’amor i d’unitat amb el bisbe de Roma, el Papa, i
tots els altres bisbes de la terra.
I avui també se
celebra a Madrid la festa de la Verge de l’Almudena, patrona de Madrid que,
segons sa tradició, el 9 de novembre de l’any 1085 va caure un tros de les
murades i va aparèixer una imatge de la Verge que els cristians madrilenys
havien amagat. Després va ser coronada solemnement a l’any 1948 i, més tard, en
el 1977, el Papa sant Pau VI, la va declarar patrona de Madrid, a la qual
veneren tots els cristians madrilenys.
- Fixem-nos que les dues lectures d’avui, tant la carta de st Pau als corintis, com l’evangeli de st Joan, ens parlen d’edificis, on diu que noltros som realment edificis construïts per Déu i, Jesucrist, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu l’hi ha donat, ha posat els fonaments, però uns altres continuaran alçant aquesta construcció. Segueix dient: -Que cadascú miri bé com construeix, de fonament ningú en pot posar cap altre que el que ja està posat, que és Jesucrist. I segueix: -Tots noltros som temples de Déu, per tant som sagrats, fabricats per Déu, i açò vol dir que tots hem de tractar-nos com a sagrats els uns als altres, que no ens hem de fer mal, no ens hem de maltractar ni matar, per tant vol dir que ens hem de respectar i cuidar mútuament.
Jesús, quan deia que destruiria el temple i en tres dies el reconstruiria, es referia lògicament al seu cos, es referia a la seva mort i tres dies després ressuscitaria.
Per açò avui ve
moltíssim be recordar què és una església: -st Joan, en aquest evangeli, diu
ben clar que els temples són les cases del Pare, que aquí hi habita el mateix Déu
Pare del Cel, que no són ni mercats ni llocs per fer negocis o xerrar amb els
vesins de dins el temple, i segueix dient que deixem anar aquelles coses que no
són prou interessants per a Déu. Els temples materials, com també ho som
noltros, són la casa del meu Pare, ens ho recorda el mateix Jesús en aquest
evangeli d’avui, i com a tals els hem de respectar. Tots venim al temple, a
l’església, la casa on hi resideix materialment Déu el nostro Pare,-diu st Pau-,
per trobar-nos amb Ell; perquè amb els altres ja tindrem prou ocasions de
trobar-nos per xerrar, comentar i explicar. Els temples són cases de pregària,
llocs d’oració on hem de contactar amb Déu i no amb els demès.
El mateix llibret de la missa diària, avui diu que tots som cridats a cuidar els nostros temples de Déu, els qui són personals, noltros, i els comunitaris, les esglésies, per anar deixant fer a Déu allò que Ell vulgui de noltros, no a l’enrevés. I açò que us dic no són idees meues, ho diuen els comentaristes mateixos que escriuen els llibrets: -Que els nostros interessos més mundans no ofeguin a Déu, i que la seva presència pugui ser possible en tots noltros, però si feim comentaris particulars entre noltros, moltes vegades en veu massa alta, no podrem escoltar allò que ens diu el nostro Pare del Cel quan són a les esglésies. El Senyor no pot suportar res mundà en les esglésies, són sagrades. Cuidem-les.
Me direu que som cansat, però una vegada més deman que respectem els temples, les esglésies, i també els temples qui venen a parlar amb el Pare, tenim prou hores per fer-nos comentaris particulars entre noltros. Cuidem idò tots els temples, tant els comunitaris, les esglésies, com també els particulars, les persones que volen contactar amb Déu.
- Respectem tots els temples. -Gràcies.
Pregaria dijous 26 d'octubre 2023
Festivitat de Sant Evarist (Papa), Sant Llucià i Sant Marcià.
Evangeli del dia.
Avui, segons el calendari del Santoral cristià, celebra’m la festivitat de Sant Evarist (Papa), era fill de pares jueus que vivien a Grècia, però es van traslladar a Roma. Evarist va dedicar molta part de la seva vida a escampar l’Evangeli. Va ser el quart successor de Sant Pere .
També celebra’m Sant Llucià i Sant Marcià.
Segons les actes del seu martiri, en bona part llegendàries, van ser condemnats a mort i cremats a una foguera a l’antiga Nicomèdia, a prop de Constantinoble i durant la persecució dels cristians en temps de Deci a mitjan segle III. Es diu que en una ocasió els dos van conèixer una jove a qui van voler seduir; la jove, però, era cristiana i s’havia consagrat a Déu. En veure que no accedia a les seves peticions, van descobrir la llum i, penedits, van convertir-se al cristianisme. Van cremar els seus llibres a la plaça pública, i es van fer ermitans tot predicant la paraula de Déu.
Quina comparació puc fer jo avui de l’Evangeli i sa vida de aquests tres sants?. A quina conclusió me duen?.
Vos tenc que dir que l’Evangeli que avui hem llegit en costa molt d’entendre. De quin foc està xerrant Jesús?.
He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla en la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.
De Jesús sempre hem sentit i llegit que era una persona tranquil·la, serena, sempre feia el bé, una persona de pau. Com pot Ell rompre llaços entre familiars. Ell vol unir i no vol enfrontaments.
Vull pensar que aquest foc que hi ha dins el cor de Jesús, cremi totes ses injustícies que hi ha en el món que ens toca a viure i ens ajudi a tots a tenir unes relacions més humanes i més justes a casa nostre al carrer a sa feina. Res de calar foc, pau, es el que necessita’m.
Estic segura que aquests tres sants d’avui, sentien dins el seu cor i la seva ànima, aquest foc incandescent que feia que prediquessin la Paraula de Déu en força i escampessin l’Evangeli amb el seu testimoni.
Intentem tots noltros amb sa pregària i manera de fer, posar el nostre granet per estima i no per dividir.
Pregaria dijous 19 d'octubre 2023
Sant Pere d’Alcàntara va ésser provincial l’any 1538 quan tenia 39 anys i en duia 23 de religiós. Es va formar per a ser sacerdot entre els anys 1521-1525. Guiat per un esperit semblant al de santa Teresa d’Àvila, va ser el reformador de l’Orde a Espanya. Era una persona molt auster envers ell mateix i d’una profunda espiritualitat. Va morir l’any 1562 a Arenas de San Pedro. Va ser beatificat el 1622 i canonitzat el 1669.
Pere d’Alcàntara vivia la inquietud de no perdre la seva quietud. Tot ho posposava a favor de la pregària. Sant Pere d’Alcàntara no feia res sense abans fer-ne pregària.
Per açò l’evangeli ens convida i ell mateix que per enfortir i confirmar el nostre cor en el camí de Déu, sempre em tenir temps per poder pregar.
L’evangeli ens planteja el sentit, acceptació i tracte dispensat als profetes: «Els enviaré profetes i apòstols, i d’ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). Són persones de qualsevol condició social o religiosa, que han rebut el missatge diví i se n’han impregnat; impulsats per l'Esperit, l'expressen amb signes i paraules comprensibles per al seu temps. És un missatge que es transmet mitjançant discursos, generalment poc afalagadors, o accions quasi sempre difícils d'acceptar. Una característica de la profecia és la seva incomoditat. El do resulta molest per a qui el rep, ja que li cou per dins, i és incòmode per al seu entorn, que avui, gràcies a Internet o els satèl·lits, es pot estendre a tot arreu.
Potser nosaltres hem de fer com diu l’evangeli, sabre expressar el que tenim dins el nostre cor i ser testimoni de vida; i que millor testimoni que el dia d’avui, Sant Pere d’Alcàntara, una persona senzilla, humil i molt treballadora.
No és fàcil perseverar en el que un dia vam emprendre: opcions, il·lusions, relacions…, ens diu. Davant dificultats, sorgeix no poques vegades el cansament i deixam de viure opcions, il·lusions i relacions que ens recreaven. Deixar de fer el que hem de fer per casament, no ens convé.
Per açò Sant Pere d’Alcàntara ens ajuda a superar obstacles amb decisió, valentia i perseverança. Facem noltros el mateix en el dia a dia, sempre sense mirar enrere.
PREGÀRIA CONTEMPLATIVA CURS 2023-24
2. Ja sabem per experiències de l’any passat, que al llarg d’aquesta pregària, caracteritzada pel silenci, l’escolta i la meditació centrada en l’evangeli del diumenge següent al divendres en que es fa la pregària, que el grup ha d’estar obert a les sorpreses.
3. De què esteim rallant? Quina sorpresa hi pot haver en una pregària? Bé, li dic sorpresa al fet de que en curs del procés meditatiu, al cap i al cor arribin aspectes que mai hom havia visualitzat i, una altra més és que quan les compartim, ens adonam com cadascú ha assaborit una perspectiva diferent i que dona un sentit ampla i comunitari al missatge evangèlic.
4. Volem seguir participant en la pregària i que ella es faci impuls d’unes vides que han entès la sinodalitat (caminar junts), i que tan sols ho farem si anem de la mà de Jesucrist.
Agustí Anglada 06-10-2023
Arxiu espai de pregaria dels dijous 2023/2024 llegir aquí...
Arxiu espai de pregaria dels dijous 2022/2023 llegir aquí...
AQUÍ pots veure ses fotos des via crucis.-
Dia 1 d'octubre 2020, donarà començament l'espai de pregaria, durant la celebració de la missa diària, enguany tindrem present a ne’s SALMS , us deixam amb una reflexió realitzada per na Assumpta Guasch, en la qual ens convida a tots a participar-hi.
Us esperam amb molta alegria per compartir aquests moments com a
família cristiana.
ESCOLTEU SA CONVIDADA AQUÍ..
També estem convidats es divendres a s’exposició del Santíssim, escolteu sa convidada que us feim aquí...
REFLEXIONS MES DE JUNY 2020
J. Bosco Faner rector Sant Esteve
Arxiu de les pregaries any 2015, per llegir cliqueu aquí.
ESPAI DE PREGARIA DE S'ANY 2014
Arxiu de les pregaries fetes durant es segon semestre de l'any 2014, per llegir cliqueu aquí.
ESPAI DE PREGARIA ANY 2013